I si el pitjor encara ha d’arribar?

El procés per la independència de Catalunya ha suposat un terratrèmol que s’ha emportat ja bona part de la classe política, catalana primer i ara ben prest de l’espanyola. Sembla que l’Ibex ha començat ja a donar per amortitzat el president del govern actual i tot indica que ha fet l’aposta pels taronges. El primer no s’ha sabut renovar: fatiga veure que és infatigable a perseverar en l’adversitat i ni tan sols el seu pati ha sabut posar en ordre, amb els ministres que es mouen amb punyals darrere les bambolines. I no diguem ja de la inutilitat mostrada a l’hora de trobar un desllorigador en la relació de desafecte de molts catalans amb la resta d’espanyols. L’ha deixada podrir i així ara se li reclama des del pool empresarial dominant que ho arregli mínimament abans que entrin a la Moncloa nous inquilins. I quan ho faci, per poc que faci, això donarà doble dividend per als Ciutadans, que en campanya trauran un plus de rèdit electoral amb l’argument que la cessió al xantatge dels secessionistes és una prova més de debilitat del PP. Ara es tracta només de veure quants seients treuen els taronges més que els blaus a les pròximes eleccions per tal d’avaluar així la seva força per marcar les polítiques de la nova coalició de dretes.

Davant d’aquesta expectativa Ciutadans són encara major font de temor, rebent com rep avui aquest partit tantes afiliacions interessades. Fa recordar el PSOE del seu millor moment quan per la cara bonica de González es podia fer guanyar una llista de desconeguts, tot humiliant la tasca dels socialistes històrics, els quals, aquests sí, s’havien jugat el tipus durant la dictadura. Arribistes de tota mena sense filtre d’honestedat provada i coneixement del procediment públic, enfilant l’empresa que mostrarà més capacitat de creació d’ocupació: Ciudadanos. Quina responsabilitat per als seus dirigents i quin perill per a la ciutadania. L’Estat gestionat per un grup de nouvinguts que, llevat d’algun personatge, no tenen registre de gestió pública i que poden posar en mans d’ineptes bona part d’una funció pública que molts d’ells menyspreen.

La resta dels partits, comptada alguna excepció, mostra també la seva cara més lletja: corrupció fins a les orelles i funcionament amb una mena d’impunitat, del tot s’hi val. Alguns cabildegen a la llotja del Bernabéu en favor de tercers (tercers que esdevindran més endavant primers retornant favors); altres, directament repartint-se sobres. Imputacions, processos oberts sense dimissions i ni tan sols els cau la cara de vergonya quan reivindiquen la llei contra els seus enemics polítics o fan discursos d’honestedat. Les conseqüències de tot això és el que està per venir.

La ciutadania fa temps, però, que té els ulls oberts i té clissat bona part del deteriorament polític. Veuen com els militants dels partits s’aplaudeixen des de les seves pròpies crostes, i com entre ells es tapen vergonyes amb les flassades dels mitjans de comunicació, molts d’ells apaivagant els deutes que els arriben fins a les celles. I el que hi mancava: per una determinada concepció de la unitat d’Espanya estan disposats a sacrificar, els que en tenen, els valors més democràtics. Tot i que aquest rebuig no sempre s’expressi de manera contundent en les eleccions, el que sí es detecta aquest cop és un fet alarmant, que reflecteix la denigració que la seva fatxenderia ha provocat a les institucions. S’observa una mena de sentiment de qui té un mínim actiu personal o capital humà per allunyar-se com de la pesta d’aquesta classe dirigent que tenim o, per la por que fa, de la que pugui venir.

Tan gran és l’erosió que ha produït el comportament de molts polítics envers les institucions, que no sembla fàcil trobar bones segones línies de l’administració (o sigui, els càrrecs tècnics que als països nòrdics són l’administració en si mateixa) més enllà d’uns polítics clientelars i assessors nomenats a dit. Avui els segons nivells actuals ja fugen amb l’enfonsament que es veu venir, i molts dels que podrien reemplaçar-los s’amaguen a la vista dels probables nous primers nivells i de la gran infanteria-menjadora amb què els taronges poden nodrir una administració polititzada. També, certament, això es pot anticipar a Catalunya; però aquí almenys ho podem relacionar amb la por que la proximitat a la política pugui acabar fent ingressar algun tècnic a la presó.