De grans aliances

Com en aquell joc per a criatures, marquem els punts sobre el paper i unim-los amb una línia a veure quin animal surt. Comencem pel cas Cifuentes. Hi apareix un títol universitari trampós, manipulació d’expedients públics i falsificació de signatures. Hi trobem un director de màster que intercanvia favors amb el partit de la senyora en qüestió i que amenaça, ai, amb descobrir el pastís. Hi veiem un intent desesperat de sortir de la tomba política per la via del renunciar al títol (riures, estupefacció). Si anem una mica més enrere podem resseguir el notable historial d’afinitats electives entre una universitat (la mateixa) i un partit polític (l’anterior). Entre els casos més sonats hi apareix el transvasament de l’exrector (conservador) a la posició de magistrat del Tribunal Constitucional. Bingo.

Ara posem-hi la premsa. Qui destapa el cas no és un dels diaris de referència de Madrid. Eldiario.es és un mitjà digital finançat pels seus lectors. Important. La llibertat de premsa a dia d’avui es juga en l’accionariat. El toc de gràcia del cas Cifuentes arribarà d’un altre mitjà digital, aquest cop de finançament molt més fosc, especialitzat a promoure calúmnies o vendettas a gust del pagador. De dretes, vaja. Recuperem tot seguit la senyora Cifuentes i observem-la en aquella fotografia en què apareix al costat de la resta d’expresidents de Comunitat Autònoma (Madrid per a més detall), veritable pòster musical d’investigats (abans imputats) per casos de corrupció. Tots del mateix partit. Afegim-li aquí el memorable discurs de la seva secretària d’organització a Sevilla: “Hay que defender a los nuestros.” Una frase que ja s’apliquen preventivament al partit del recanvi, Ciudadanos, per tal de donar l’esquena a la moció de censura socialista. És allò de garantir una descomposició tranquil·la, ordenada i vertical del partit que fou descrit per la famosa Unitat de Delictes Monetaris i Financers (UDEF) en el Cas Gürtel com a “organització delictiva”.

En el nostre estol de punts sobre un full blanc només caldria afegir-hi la proximitat amb la gran empresa constructora i d’infraestructures, l’antigament anomenat sector BOE (allò de sempre: el rescat de les radials de Madrid, el Castor del president d’ACS i del Reial Madrid...). El resultat és el pòquer de pèrdua de legitimitat (i d’impunitat) que afecta judicatura, premsa, poder polític i econòmic i que tan bé serveix per explicar l’explosió dels ecosistemes polítics a Occident.

Corol·lari. Si els beneficiaris de la situació desitgen la conversió de la fallida institucional en malaltia crònica, el bloc independentista i les esquerres no poden deixar d’evidenciar la crisi i buscar de manera incansable aliances amb els damnificats, ideològics i materials. Ad nauseam. Som davant de l’eterna lluita entre conservadors i reformistes amb l’afegit que, aquest cop, a les dues parts els va la supervivència.