Mig segle d’aquell maig

El 1972, en un sopar preparatori de la represa de les relacions diplomàtiques entre Estats Units i la Xina, s’explica que el secretari d’estat Henry Kissinger preguntà al primer ministre, Zhou Enlai, quina opinió li mereixia la Revolució Francesa. El xinès es va prendre el seu temps per contestar, i afirmà, diplomàticament, que era massa aviat per valorar-la. L’apreciació de Zhou, un clàssic de les cites, és feta servir sovint per tractar de comprendre la cosmovisió xinesa del temps i la subtilesa política d’una potència mil·lenària. Tanmateix, per als historiadors, també ens resulta fascinant per analitzar l’epistemologia del nostre àmbit d’estudi. Al cap i a la fi, què és la història?

Al llarg de molts anys, qui signa aquest article, estava convençut que la història era aquell camp de coneixement que estudiava el passat per comprendre el present. Cada vegada estic més segur que la història és un diàleg constant i permanent amb el passat. Aquest mes, que celebrem el mig segle d’aquell èpic i enigmàtic episodi parisenc, se’ns fa difícil interpretar-lo, d’acord amb les seves conseqüències perdurables en l’actualitat.

Allò que començà com a un fet anecdòtic –una tancada a la Universitat de Nanterre el 22 de març del 68 per protestar contra la rigidesa moral de les normes universitàries que imposaven una separació de sexes en espais del campus– fou l’espurna que prengué un maig de protestes, vaga general, aldarulls al carrer i un profund terratrèmol en l’ànima del país, amb constants rèpliques arreu d’occident. Alguns testimonis afirmen que aquella primavera esdevingué el punt central de les seves vides, l’alfa i omega de la seva identitat. Per contra, altres no ho van viure com a cap fet anormal, d’acord amb l’agitada vida parisenca, més enllà de la incomoditat dels diversos incidents al carrer i l’aturada generalitzada. En tot cas, com passa amb tots els processos revolucionaris, sí és constatable un caos profund i una certa dificultat per avaluar la transcendència de fets confusos.

Amb certa perspectiva, maig del 68 no va representar cap revolució clàssica. Més enllà de certa retòrica maoista i situacionista del moment, no es plantejava seriosament eliminar el capitalisme, sinó més aviat d’impugnar les estretors morals del món de postguerra per part d’una generació de babyboomers en desacord amb la vida i els valors dels seus pares. En altres termes, s’evidenciava una ruptura generacional més que no pas un conflicte social. De fet, el protagonisme el tenien els fills d’aquelles classes mitjanes que havien pogut experimentar cert ascens social gràcies a l’estat del benestar, i molt especialment, per la funció d’ascensor social dels sistemes educatius públics i l’accés creixent a la universitat. Tant els eslògans a les parets, com els fets, assenyalen una revolta hedonista, una necessitat d’expansió personal i llibertats individuals que desconcertaven, per exemple, els carrinclons i conservadors partits comunistes i socialistes, agafats a contrapeu en aquell procés de revolta que no comprenien

És un moment que sembla revolucionari, i que tanmateix, vist en la perspectiva, i a partir de l’evolució posterior, no es va tractar d’altra cosa que una mena de fi de festa de l’esquerra clàssica, desconcertada i impotent davant mutacions profundes. El món antic de reivindicacions socials, militants masculins, conservadors i de consciència obrera, es deixava atreure pels valors individualistes de les classes mitjanes. Això feia que els moviments d’esquerres, amarats d’una relectura heterodoxa del Marx jove i una lectura superficial dels corrents marginals de l’anarquisme, anaven desesperadament a la recerca de nous proletaris (les minories) i noves causes. El resultat: una involució creixent a còpia d’un neoliberalisme cavalcat per antics soixante-huitards en una esquerra desconcertada, que acaba en una societat líquida on veiem pervertits els valors de llibertat, on la individualitat ha desarticulat el valor de la igualtat, i l’egocentrisme i customització sembla haver desmantellat tot intent de fraternitat.

Com sostenia Zhou Enlai, potser en el fons és massa aviat per avaluar el maig de 1968. Fa deu anys, especialment a França, molts fills dels antics participants a la primavera parisenca semblaven passar comptes amb els seus pares que van buscar llibertat i van acabar liberalitzant qualsevol acte, pensament o afecte. La realitat és que mig segle després, avui el món sembla més tolerant i desigual, amb una llibertat egocèntrica de consumidor i una societat insolidària i atomitzada.