Eutanàsia i independència

En la tramitació de la proposició de llei que el Parlament de Catalunya va remetre al Congrés de Diputats sobre la despenalització de l’eutanàsia, una de les respostes dels polítics espanyols, concretament un de Ciutadans, es va haver de referir al procés d’independència. Va dir, més o menys, que si més no havien pogut descobrir que les coses importants es decidien a Madrid, en el si de la sobirania del poble espanyol, i no pas en parlaments sediciosos i, només li faltava afegir, però ja se l’entenia, provincians. Em costa imaginar una acció més mesquina i fora de to, tot i que últimament en vivim força d’accions d’aquesta mena. S’estava discutint la possibilitat que Espanya s’afegís al reduït grup de països que consideren que voler morir amb dignitat i en pau, sense un patiment absurd, no és un delicte, sinó un dret inalienable de l’ésser humà. Discutien sobre l’assumpte perquè després d’uns quants intents fallits i de moltes trifulgues partidistes, finalment algú posava sobre la taula un assumpte tan delicat i de tanta transcendència. I aquest algú era el Parlament de Catalunya que, en virtut del que diu la Constitució, podia i havia d’elevar al Congrés la proposició aprovada amb una àmplia majoria progressista. Fins que no es demostri el contrari (i sembla que va per llarg), les lleis que afecten els catalans també s’aproven a Madrid. Aquesta emergeix perquè els representants catalans van considerar que es tractava d’una qüestió fonamental i perquè Catalunya és capdavantera en la reflexió sobre la mort digna.

Aquí no parlem només de l’eutanàsia o del suïcidi assistit –un assumpte certament espinós que reclama no solament la despenalització sinó una legislació estricta i respectuosa, seriosa–. Parlem de la prepotència. En uns moments tan delicats, tan greus, una delegació del Parlament de Catalunya (diversa: des d’ERC al PSC) es planta a Madrid per demostrar que no tot és independència i que les persones són més importants que els símbols. I aleshores topen amb el menyspreu. Aquesta és la lliçó.