La física de la paraula

Després d’haver tingut una tensa discussió política amb dos amics, giragonso meditabund pel dèdal de carrers del call de Girona. Em dic: “Quan tornis a quedar amb ells fes-te el propòsit de no embardissar-te en cap conversa de caire polític, perquè ja saps que no us entendreu, tornareu a enfadar-vos, i la passió del moment us farà vorejar la cornisa de l’amistat”. La meva pregunta (com deu ser també la d’ells dos) és la següent: de què podrem parlar, a partir d’ara, si no compartim ni unes mínimes premisses, ni un codi suficient per activar el diàleg en una qüestió tan important i tentacular com és la política? Sé (i ells també ho saben) que no hi ha cap instrument més civilitzador que el llenguatge, aquest Big Bang perpetu, foc robat als déus. Però també sé que sovint el llenguatge fulmina el llenguatge. I per a mi mantenir que, ara i aquí, “no es pot dir que hi ha presos o exiliats polítics”, és fulminar el llenguatge. O maldar perquè acceptis esquematismes de manual com ara “el sobiranisme ha caigut en la unilateralitat” (crassa mentida!), o “el sobiranisme ha despertat el monstre del feixisme” (i, per tant, qualsevol explosió social que hi pugui haver serà responsabilitat de l’independentisme), per a mi és negar tot enclavament mínim de la paraula. Dispensar per passiva l’escandalosa vulneració dels drets humans per part de l’Estat al mateix temps que t’acarnisses contra l’independentisme, que és –detall gens menor– la part desnonada de poder, per a mi significa trinxar el llenguatge. No voler observar que arran del 21-D s’han il·legalitzat candidats, per a mi és dinamitar tota possibilitat de diàleg. Quan el llenguatge desapareix, l’últim llindar de la paraula revela una incontestable naturalesa física: equiparable a un cop de puny, al dolor d’una pèrdua.