Llengües que fan nosa

Que les coses ja no passen, succeeixen; que no es comencen, s’inicien; que no s’acaben, es finalitzen; que no es paren, es detenen; que no s’engeguen, es posen en marxa; que no s’unten, s’engreixen; que no s’acosten, s’apropen... Ja ho sé. Fa temps que es veia a venir. Potser érem als anys seixanta quan en Jordi Soler ho va profetitzar: esdevindrem folls, proclamà. I tot això sense sortir de la correcció. Com aquell acudit de fa molts anys d’un client que entra a l’estanc i demana a la dependenta: “Damisel·la, em faríeu la mercè d’estampar un segell de vint-i-cinc de xavalla a l’envelop d’aquesta missiva que vull tirar a la bústia?” La xicota, sorpresa, es mira l’amo demanant ajuda. I l’amo li tradueix: “Fot-li un sello de ral!!” El que no es pensava segurament el nostre amic humorista és que de tirar en diríem llençar i de llençar, tirar, just a l’inrevés per fer-ho fàcil. O que donaríem la volta a tot: per comptes de remenar la cassola li donaríem voltes; en lloc de capgirar un marcador esportiu li donaríem la volta; per comptes de girar la truita li donaríem la volta... Fa uns dies un flequer explicava a la televisió catalana com feia el pa tradicional. Quan va arribar el moment d’un pa específic ens va dir que calia donar-li la volta. Sabeu com se’n deia d’aquell pa? Ell mateix ho va dir: pa girat. Sorprenent! Amb aquesta lògica, si pa girat és un pa al qual se li ha donat la volta, d’un pa que s’hagi girat se n’hauria de dir pa voltat. O no? Jo penso ara que, si fem tantes voltes, ens podem marejar. És que queda algú que sàpiga quan una cosa o una persona és gran, grossa, grassa, gruixuda...? Qui ens ho ha ensenyat? Ningú. Culpa dels mestres, que adoctrinen els seus alumnes. Ja ho diu l’Arcadi Espada, que és un periodista d’origen català que opina a sou als diaris de Madrid: les llengües fan nosa. “Una lengua suele ser un desgraciado factor de diversidad. Nada que celebrar”.... “De ahí que la proliferación de lenguas atente contra la función del lenguaje, que es posibilitar la comunicación humana. Y de ahí que sea obligación moral de los hombres trabajar para que el número de lenguas disminuya”. Tot això perquè està contra d’un corrent de Sociedad Civil Catalana que voldria igualtat entre les llengües, com a Suïssa o Bèlgica, posem per cas. Valga’m Déu!! On anirem a parar? “La filóloga Mercè Vilarrubias pretende que una ley de lenguas sitúe en el mismo rango de oficialidad el castellano, el catalán, el gallego y el vasco.”

Que deixin fer... L’escola que adoctrina, la televisió que adoctrina, la ràdio que adoctrina fan la feina discretament. Aviat serem al cap del carrer. Tots, com sant Vicenç Ferrer, tindrem el do de les llengües: parlant com a casa ens entendran a pertot. El miracle altra vegada és possible. Si escolteu la televisió gallega ho entendreu. Parlen en gallec, però ni ho sembla.

El president Puigdemont demanava dijous que no es persegueixi mai més ningú per la llengua que parla. Ho ha dit clar. Clar i català. Per qui ho vulgui sentir.