Figueres, Ciutadans i aquesta flaire preelectoral

La fauna política figuerenca batega taquicàrdica des de la nit del 21 de desembre passat. Els resultats van donar la victòria a Ciutadans, amb 5.848 vots, més de 10 punts per sobre respecte a la referència de dos anys enrere. Des d’aquell dia, el diputat Héctor Amello, neolerrouxista per a uns i esperança blanca de la legalitat espanyola per a altres, ha pres protagonisme en els plenaris municipals. Amb les seves intervencions, totes amb un nexe comú, la falta de síntesi, va sol·licitar a crits la seva quota de protagonisme. Aquest aparent avanç de l’unionisme local pot angoixar o motivar independentistes, malgrat que, fent sumes i restes, res feia intuir que el sobiranisme local s’hagués afeblit gens ni mica.

És sabut que les eleccions al Parlament són diferents de les municipals, però aquell dia la Figueres que creu en la política, les eleccions i l’autonomia local va patir una sacsejada. Quan la suor freda del bigoti sobiranista i l’eufòria desfermada d’una part de l’unionisme van remetre, un altre element que distorsiona les comparacions van emergir en l’anàlisi de tertúlia de barri: la participació. El maig del 2015 van participar en les municipals 13.018 persones (48,63%), mentre que en les eleccions del 2017 van votar 20.172 persones (74,36%).

Les pròximes eleccions municipals seran a principis de juny de l’any vinent, això vol dir que pels volts d’aquestes dates del 2019 les llistes ja hauran d’estar presentades. Figueres, a un any vista, es detecta flaire preelectoral. La dispersió incomoda a tothom i ningú sembla que vulgui un escenari tan trinxat (hi ha hagut fins a nou grups representats en el ple durant aquest mandat) com l’actual. Els primers a fer els deures han estat els d’ERC, que han validat la continuïtat d’Agnès Lladó i enterrat així la possibilitat d’haver de conviure en un escenari de lluita fratricida interna, massa a prop dels comicis.

Els de la CUP, ja se sap, van a un altre ritme. La idiosincràsia del seu funcionament despersonalitzat treu importància al lideratge i segur que no tindran pressa per escollir. A qui l’angoixa post-21-D va estabornir més, el PP, ha passat des de llavors per diverses etapes. Olmedo, cap de llista al Parlament, va fracassar a tota la demarcació i en particular a Figueres. Les discrepàncies amb el regidor Borrego, amb una breu estada fora del grup municipal, i les conseqüències post-21-D li han fet viure moments un pèl histèrics, en particular quan buscava qualsevol excusa per saltar al coll d’Héctor Amello, situació que esdevenia sovint còmica per a la resta. Aquest dijous, amb el president comarcal vigilant-los de prop, es van recuperar somriures. Els dos ex-Unió semblen voletejar en l’òrbita socialista. Del PSC no han transcendit moviments tot i que segur que ja n’hi ha hagut. A CExF estan en període de reflexió, en espera que els comuns i Podem moguin fitxa.

Les grans novetats són dos grups que ja sondegen les possibilitats i estudien la viabilitat de candidatures transversals deslligades de grans projectes polítics nacionals o estatals. Tots ja s’han reunit i han fet els seus càlculs, uns al voltant d’un líder veïnal molt actiu i l’altre, d’un experimentat polític, defensor d’una vella idea de transversalitat, que anys enrere va funcionar. Aquest segon és possiblement el més madurat: es constituirà com una agrupació d’electors validats per signatures i s’agruparan en un nou partit polític.

I el PDeCAT? Primer de tot Felip ha de dir què vol fer. CiU, ara PDeCAT, ha passat dels 12 regidors del 2011 a 7 el 2015 i als 5 actuals: un grup resistent, enfortit i blindat per l’aprovació del pressupost d’aquest any (el del 2019 es pot prorrogar), amb un futur, però, molt discutible. Felip sospesa els pros i els contres i ja dirà alguna cosa. Mentrestant, ja hi ha qui s’ha proposat com a relleu. La batalla per l’herència pot esdevenir cruenta si finalment Felip diu prou de política.