Tribuna
Signes cap a una nova societat
Qualsevol espectador atent –o sigui ciutadà–, si fa un cop d’ull a la història –o a l’hemeroteca– s’adonarà amb facilitat que els cronistes d’opinió tendeixen a remarcar l’excepcionalitat del moment. “Vivim una època de canvis decisius”, proclamen, “no s’havia vist mai una revolució d’aquesta magnitud”, “això que està passant és el més decisiu dels últims segles”, etcètera, declaren, i estic a punt de sentir-me un reaccionari –paraula per cert en un cert desús, i no entraré aquí en els perquès– dient que ja l’Esclesiastès proclama que si algú diu “això és nou” vol dir que no està informat, perquè no hi ha res de nou sota la capa del cel. Un cop dit això, un se sent temptat a autotransgredir-se. Deia Breton: “Allò que més et retreguin, practica-ho amb tossuderia, perquè és el que veritablement ets tu”, i reclamava el dret a la contradicció com a recurs de l’alta cultura més enllà de l’autoafirmació. Oscar Wilde ho remata dient que la coherència és el refugi dels mediocres.
No sé si és nou, tot i que precedents d’ordres diversos sí que n’hi ha, però no n’hi ha prou que les dones es plantin contra els abusos i les injustícies mascles; els mascles amb dos dits de front –algun n’hi ha– han d’estar igual d’interessats en resoldre aquesta barbàrie pròpia de societats poc evolucionades, per dir-ho d’una manera suau. Per desgràcia, la cultura mascle –terme que inclou el masclisme– està molt arrelada en els gens ibèrics, i eufemísticament dic ibèrics perquè els catalans no estem gaire per sobre en aquest terreny, per no dir gens.
Sembla exòtic en aquestes altures estar encara discutint la casuística de l’acord sexual en termes de consentiment, acceptació, por, culpa, vergonya i tots els atavismes que vostès vulguin. Entre dues persones civilitzades, madures i en ple ús de les facultats mentals tot això no s’hauria ni de plantejar. Ni tampoc donar per fet que a partir d’una certa situació ja hi ha llicència per a qualsevol cosa i, el que és més greu, no hi ha dret moral a matisar ni canviar res. Aquest cronista s’ha trobat ell mateix al mig d’una relació física en què la senyora li ha demanat d’aturar-se i deixar-ho. Ni se m’ha acudit no fer-li cas. No em malinterpretin: no em considero millor que els altres ni m’he cregut mai un model per res, al contrari, crec ser conscient de l’abast de les meves malvestats. Però és una qüestió gairebé més estètica que ètica, més en termes de dignitat que de dret i de justícia. Quin plaer es pot obtenir sabent que la parella no el desitja? Quina relació es pot construir a partir d’això, amb independència si es tracta d’algú a qui potser no veuràs mai més. Quina memòria deixaràs?
Imagino algun lector dient “si que ho devies fer malament si et van dir que paressis”, i sí, és una possibilitat no descartable. I encara, l’observació –que m’he fet jo mateix a mesura que ho escrivia– denota fins on els tics antics prevalen, fins a quin punt són profundes i arrelades les formes antigues, com de vegades l’humor i la frivolitat emmascaren drames autèntics, com és difícil arribar a l’equilibri precís desitjable.
No soc cap teòric de la igualtat de gèneres, i segur que la qüestió està moltíssim més estudiada i debatuda de com jo hi arribi en aquestes línies, però potser cal recordar que no n’hi ha prou amb reconèixer la raó de les dones en la seva reclamació –en singular, perquè en concepte és una, mal que de múltiples facetes–, que no es tracta d’“acceptar-la”, de declaracions de bones intencions i reconeixement de culpes col·lectives. Tot això no servirà de gaire si no es planteja molt essencialment i fins a les últimes conseqüències un canvi en les formes de convivència, que és el que reclama la nova situació; aquí, un cop més, l’escola és un element decisiu. Les dones han accedit als llocs de responsabilitat fins fa poc reservats als homes, però som al principi de la igualtat. Primer, perquè no hi han accedit del tot: encara hi ha diferències de sou per una mateixa feina, i dificultats d’accés als càrrecs més elevats. I segon, perquè els repartiments de rols socials no s’han adaptat a la nova realitat. Malgrat els càrrecs que ocupen, les dones són encara tractades com les mestresses de casa semiinstruïdes que eren les seves àvies.
Aquesta és una feina de tots. Les dones tenen pares, els homes tenen mares. No som dues espècies separades. Fins i tot des de l’egoisme –personal i col·lectiu– és desitjable l’autèntica igualtat d’oportunitats i de desplegar-les, perquè tota discriminació, i més la de la meitat de la població, posa en perill l’actiu de tots.