La sorpresa espanyola

No era més que una tàctica, segurament adreçada a aconseguir l’aprovació dels pressupostos generals de l’Estat, però durant aquesta setmana el PP havia abaixat el to respecte a Catalunya i havia deixat a Ciutadans el paper de policia dolent. Tots dos feien veure que se les tenien quan són aliats contra Catalunya. Els diferents líders polítics de la formació blava repetien alguns dels mantres dels darrers temps, que Catalunya necessita govern, que aquest ha de respectar la llei i, el més divertit de tots, que aquest nou executiu ha de governar per a tots els catalans. I no només això: s’enfrontaven directament als d’Albert Rivera en assegurar que aixecar el 155 és complir la llei, l’acord del Consell de Ministres i del Senat, i que Ciutadans no hauria de demanar incomplir-la. Divendres al migdia, però, al Telenotícies entrevistaven el candidat a president de la Generalitat Quim Torra. Torra, òbviament, explicava que seria fidel a l’1-0 i que calia iniciar el procés constituent. El PP va recuperar el to de sempre.

Què havia passat? A Madrid, o a un cert Madrid, hi ha encara el convenciment que els catalans demanarem perdó per les malifetes i ens rendirem, que abandonarem els nostres presos polítics i exiliats i tornarem a l’autonomisme. Venjança i rendició incondicional. I Torra els ha descol·locat. “Però si és més independentista que Puigdemont!”, exclamaven alguns periodistes divendres a Madrid. Però què esperaven? Triés a qui triés Puigdemont, el discurs d’ahir hauria estat, en el fons, el mateix. Si tot plegat els ha sorprès és que no han entès res, no han entès la determinació i la fermesa d’aquest procés, que l’1-0 i la brutalitat policial ho va canviar tot. I si fan comèdia és encara més greu perquè a la seva incapacitat de trobar una sortida política a un problema polític hi sumen la mala fe, una mala fe que arrossegarà la societat espanyola. Si els sembla bé, nosaltres intentarem, amb tots els nostres problemes, tirar endavant la república.