Opinió

Caiguda lliure

La cova d’Aladí

La subhasta de la col·lecció d’art de David i Peggy Rockefeller a la sala Christie’s de Nova York ha trencat la barrera del so, com era de preveure. En menys de dues hores –informaven els diaris salivant de goig–, es van adjudicar peces per valor de 645 milions de dòlars, una xifra astronòmica que ja batia el rècord aconseguit fa una dècada per la col·lecció del modista Yves Saint-Laurent. I només era el principi: fins divendres, van sortir a subhasta en lots successius cap a mig miler d’obres, a banda de mobles, vaixelles, tapisseries i objectes decoratius procedents de les mansions del magnat nord-americà i que fàcilment podien arribar a superar els mil milions de recaptació. Tot molt net, molt legal i fins i tot reparador, perquè els Rockefeller havien estipulat que els guanys tinguessin destins filantròpics, com ara el MOMA, que rebrà una suculenta aportació econòmica, però cap de les preuades pintures que el seu president honorari es guardava a casa. Enmig d’aquesta opulència, la peça més significativa, molt més que els Picasso, Matisse i Monet liquidats a preus d’infart, acaba sent la pinça d’or per enfaixar bitllets que un postor es va endur per 26.000 dòlars, bastants més dels que la fina agulla seria capaç d’abraçar. L’interès concedit pels mitjans a aquesta indecent exhibició de diner s’ha argumentat dient que és la col·lecció privada més important que es posa a la venda en la història de l’art, però caldria precisar que és la més lucrativa, si no volem agreujar de nou Daniel-Henry Kahnweiler, a qui els francesos van confiscar durant la I Guerra Mundial milers d’obres mestres del cubisme que subhastarien a preus irrisoris en unes sessions històriques, poc després, per cert, que l’adorable patriarca petrolier reprimís una protesta de miners a Colorado enviant la Guàrdia Nacional a disparar contra els obrers, les seves dones i els seus fills. En canvi, ningú ha resistit la temptació de rebaixar l’operació a la seva vessant més sensiblera, adulant els Rockefeller com una gent encantadora, apassionada per l’art i la cria de bestiar que, ben mirat, de tots els seus tresors, estimaven sobretot els que els portaven records entranyables, com la seva primera col·lecció d’escarabats. “Ah, que aquests objectes que ens han donat tant de plaer tornin al món”, anhelava el potentat poc abans de morir a la provecta edat de cent anys, durant els quals poquíssimes vegades va permetre que ningú fora del seu cercle compartís un tal gaudi. La realitat és que, amb l’últim cop de martell, no només continuaran estant vedats a la resta dels mortals, sinó que ara ja no sabrem ni on paren, dispersats per centenars de mansions secretes, dissipats per l’aire, fora de circulació com l’or llegendari d’Aladí, que procedia, com tothom sap, d’una cova de lladres.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia