Francesc Cabana
Quadern d’economia
Una Unió Europea aturada
La Unió Europea és com una bicicleta. Ha d’estar en moviment per mantenir-se dreta. Si està aturada, requereix una habilitat extraordinària del conductor, pròpia d’un professional del circ.
L’actual Unió Europea fa una bona temporada que fa un número de circ. De problemes no li’n falten. La Gran Bretanya, que no havia acceptat l’euro ja que la lliura esterlina és el símbol de l’Anglaterra victoriana i símbol no discutit de la primera potència del món, l’ha deixat. La Gran Bretanya sempre ha mantingut una relació especial amb l’Europa continental. Recordin que el general De Gaulle no la volia. Ara, si els britànics tornessin a votar guanyaria segurament el sí, ja que s’adonen que sortir és tant o més difícil que entrar.
El sud d’Europa no convida a l’optimisme. Grècia està com està; tenen meravelles per ensenyar als turistes, però no tenen hotels per allotjar-los i, per tant, no tenen turistes. La seva economia penja d’un fil. És el preu que paguen per haver tingut tres o quatre armadors riquíssims, una classe mitjana mínima i una classe obrera pobra i sense coneixements. Itàlia també està com està, sense govern des de fa mesos. Aquí les diferències es donen entre un sud pobre i alegre i un nord ric i ensopit, amb personatges tan estranys com Berlusconi, que és un pocavergonya llest, i un Beppe Grillo que creu que els pallassos ho resoldran tot.
Espanya està perdent el prestigi que havia guanyat no sense dificultats. Recordem aquí, tot pensant en Catalunya, que la Carta de la Unió Europea, signada a Lisboa, manifesta que els estats respectaran les constitucions dels altres estats i les seves fronteres polítiques. És una redacció dolenta per a nosaltres i que explica la impossible intervenció directa en cas de propostes anticonstitucionals.
L’est d’Europa és preocupant per a la Unió Europea. Estaven adelerats per entrar-hi, perquè comptaven amb els ajuts financers del Banc Central a Frankfurt. Ara, els nous governs molesten de debò amb les seves polítiques d’extrema dreta, potser perquè van passar molts anys sotmesos a governs d’extrema esquerra.
L’actual Unió Europa es manté dreta gràcies als governs de la Sra. Merkel, que té una feina interior i una d’exterior. El fet d’haver rebut mig milió d’immigrants en els darrers mesos ja mereix treure’s el barret. És l’únic personatge amb nivell de líder. Macron, el primer ministre francès, té una joventut aclaparadora i vol canviar el món. Ha plantat cara als problemes socials i vol seguir l’exemple de Mrs Thatcher fa uns anys, que aconseguí tancar les mines de carbó. Veurem si Macron aguanta.
El president de la Unió Europea és Juncker, un frívol –en una qualificació molt caritativa–. Havia de ser luxemburguès i no en van trobar un altre de millor.
Els de la meva generació enyorem el francès Monnet, el francoalemany Schuman, l’italià Spaak o l’alemany Adenauer, voltats d’europeistes com ells.
No em queda més espai. Volia parlar de les properes passes de la Unió Europea, imprescindibles per moure endavant la bicicleta: unió de normes laborals, unió de normes fiscals i unió de normes financeres. A la Unió Europea li costa molt fer una passa endavant. Tot el seu esforç està concentrat a mantenir l’equilibri dalt de la bicicleta. Es va fer un pas immens amb la creació de l’euro, però la moneda no pot anar sola per aquests mons de Déu, sense normes protectores i complementàries.