Per la boca mor el peix

Sempre emparentada amb la luxúria, la gola és, com ella, dels pecats capitals socialment millor tolerats, potser perquè es tracta d’ actituds humanes directament relacionades amb necessitats vitals. Però així com la luxúria és cada cop més vigilada quant a tendència que pugui lesionar la integritat dels altres (tràfic de persones o proxenetisme per a la prostitució, delictes contra la llibertat sexual o pederàstia), la gola no sols és compresa, ans elevada als altars mitjançant conceptes com l’alta gastronomia. Ben cert és que de la cuina se n’ha fet un art excels, directament proporcional a la seva complexitat quant burgesa i creativa sigui una societat, però recordem que més enllà de l’art hi ha la degustació de l’art, i que en aquesta, com en qualsevol de les sensacions experimentades pels humans, hi pot haver un excés.

L’excés es pot donar en la quantitat de menjar i també, com des d’antic es recorda, en la delectació extrema i malaltissa per l’exquisidesa, l’artifici de l’elaboració, la recerca del singular producte. És difícil que en un país com el nostre, tan ple d’excel·lència culinària, això que dic pugui ser acceptat de pla, però si recordem les escenes més decadents de pel·lícules com Els jocs de la fam, en moltes hi ha delectació per productes gastronòmics d’un luxe quasi inimaginable i es posen en mans dels que podríem qualificar com “els dolents”. La frontera entre l’art i el vici potser es podria exemplificar amb altres dos relats fílmics molt més enriquidors que la cinta de culte adolescent citada. D’una banda, l’obra d’art sobre l’art de la cuina que és El festí de Babette; de l’altra, l’obra d’art sobre la ignomínia de deixar-se anar pel pendent (pitjor que) animal que és La grande bouffe, metàfora d’una societat que ha perdut el sentit de l’existència i menja fins a la mort per no morir d’avorriment. Totes dues coses pot ser el menjar. El pecat es trobaria en la manca d’equilibri.

La gola és un pecat d’excés, però també ho és per defecte, perquè en directa relació s’hi troben els trastorns alimentaris, dels quals la bulímia ho seria per excés, i l’anorèxia, en canvi, suposa la voluntat malaltissa d’obligar el cos a passar gana. Trastorns, aquests, que sols tenen sentit, per cert, en un món desenvolupat, malgrat que es coneguin manifestacions ja en el món medieval del dejuni on les mancances vitamíniques foren causants de les distorsions visuals que fan a qui la pateix veure gras el que és famèlic.

La gola en tant que excés també s’ha d’entendre, més enllà de la seva immediata materialitat, com la metàfora de l’ànsia de consum desaforat del nostre temps. Així és observat des de la perspectiva filosòfica en autors com Michel Foucault. Hi ha quelcom de clarivident en la seva des-construcció de la boca insaciable, metàfora d’una societat que consumeix més enllà del que necessita, que ha encomanat a cada individu que la integra el virus informe de la necessitat de comprar tota mena de coses, única manera que ha pogut idear per aconseguir el desenvolupament econòmic i l’anomenada corba del progrés. Es tracta, evidentment, d’un progrés insostenible en el temps i en l’espai, que depreda la Terra a una velocitat exponencialment creixent i que aviat farà impossible un camí de retorn.

Però la boca que simbolitza la gola pot significar altra tomba per a l’excel·lència humana. La boca menja, però també parla, i de vegades hi pot haver poca distància entre el golafre i el bocamoll. La boca, en parlar, és capaç d’esdevenir provocadora d’altre excés, no per ingerir, ans per expulsar. Sovint menjar en excés i parlar massa poden estar directament relacionats, ja que el golafre sol beure, i és sabut que el beure alcohòlic allibera la llengua fins a punts improcedents, ni que sigui per dir, com el boig i el nen, veritats que en temps de serenor s’amaguen.

Amb l’ajuda del bon beure o sense, aquesta forma d’excés, molt més que l’altra, condemna a hores d’ara activitats com la política. I ho poden fer per sempre, vist que les noves tecnologies permeten recrear fins a l’infinit els excessos del passat dels nostres governants, dels prohoms més significats o dels nostres mites. En l’exemple més recent, el ja flamant president del govern de la Generalitat, Joaquim Torra, sens dubte hauria volgut no parlar en llibres i tuits entorn de suposades diferències ètniques entre espanyols i catalans, per no ocupar el seu discurs d’investidura en demanar disculpes. Tothom té un mal dia, o dos (espero que sols hagi estat això), però ara formen part d’això que es coneix com la petjada o firma digital, un arxiu personal etern on potser la gola tradicional hagi de ser reconeguda com el més ínfim dels set pecats capitals que continuem desgranant a Cetres.