De set en set
Idioma clar
Ho va publicar el 1970, a ABC, qui havia estat director de la Real Academia de la Lengua Española, l’andalús José María Pemán: “Hablar o leer o aprender el catalán es un hecho simplicísimo. Se trata de beber un vaso de agua clara.” Deia que a Espanya tothom hauria d’entendre i respectar, si més no, el català. Les escoles espanyoles caldria que adoctrinessin amb aquesta idea de Pemán. El seu no era ni és un cas aïllat. Les persones cultes de Castella, Andalusia, Galícia i Catalunya poden escoltar i llegir qualsevol idioma romànic. En realitat, castellà, català, gallec, italià, portuguès i francès són dialectes del llatí. També ara gent d’arreu d’Espanya pensa com Pemán. Hi ha acadèmics catalans que ho experimenten amb tenacitat. Un d’ells és Josep Maria Figueres, professor d’història del periodisme a la UAB. Amb confiança heroica neda sovint en aigües hostils al català. No fa cas del parer d’amics escèptics. Pensa que sempre hi ha a Espanya persones intel·ligents i honrades que aprecien el nostre idioma. Ho ha constatat ara en aconseguir que un tribunal contenciós administratiu rectifiqués la resolució d’una comissió ministerial que no li va valorar un llibre en català. Ja ho havia viscut fa anys quan un lletrat del Ministerio va remarcar que podia expressar-se en català en les oposicions per accedir al cos de professors universitaris. Gràcies a vogadors intrèpids en mars inhòspites com Figueres, hi ha funcionaris espanyols que saben beure l’aigua clara catalana que receptava Pemán.