Tribuna
La ‘catedral’
El 2006 el Vaticà va concedir a Santa Maria, la parroquial de Castelló d’Empúries, l’estatus de basílica. La gran baluerna eclesial altempordanesa no ha pogut mai ser oficialment una catedral perquè no ha comptat amb bisbe, però per les seves extraordinàries dimensions i per la qualitat de la fàbrica tampoc no pot ser menystinguda tenint-la com un temple qualsevol. Posem-li basílica, devien dir a Roma parafrasejant allò de “si surt amb barba, sant Antoni; si surt amb cua, el dimoni”. Però la comarca i el seu poeta màxim han anomenat sempre catedral de l’Empordà el temple castelloní, perquè catedral havia de ser si el papat no hagués fet canari als comtes. Canari el papa al comte? Sí. Els d’Empúries canvien el domicili de peu de platja per Castelló; la prosperitat –i la vanitat– els fa desitjar que el seu clos emmurallat ha de contenir un bisbe, que el comtat d’Empúries ja havia sigut seu episcopal des de la caiguda de l’Imperi Romà. Seguint les indicacions vaticanes, aixequen durant els segles XIII i XIV un temple digne d’un prelat; però quan ja està conclòs el papa, collat pels Valls, Macron i Rajoy de l’època, els va girar la cara com un Junker qualsevol. Canari: “Als comtes de Castelló/ el papa els promet la mitra;/ han bastit la catedral/ i encara esperen el bisbe.”
El Fages poeta, fascinat per la medievalitat, particularment l’empordanesa, acut sovint a la catedral que té a tocar de Can Climent. Al segle XV el temple ja estava molt acabat, amb el cèlebre retaule d’alabastre, la portada dels apòstols... i el sepulcre del comte Magauli, visitat pel Sabater d’Ordis, el de la Balada: “Ha vist al vas marmori de Magauli/ armat –jacent rere l’altar major/ de la murada seu de Castelló–/ com l’animeta ix per la boca,/ i plau-li d’imaginar que paga l’únic deute.” El temple és devastat i convertit en estable amb les guerres Gran i del Francès: “Plau-me seguir encara les velles sepultures,/ llatins esborradissos sota les ferradures...” En el segle XIX un capellà fa emblanquinar la seu per dins: “Déu perdó a mossèn Lapedra,/ rector de tan poc encalç/ que va fer pintar a la calç/ una catedral de pedra.” I durant la Guerra Civil Fages mateix és empresonat en una estança del temple; a De captiveri i altres desventures escriu: “Un fuster diu: És artista!/ I un rabassaire: És carlista!/ I em posen guardes de vista...”
Com fan alguns urbanites del segle XXI, el veí també es queixa: “Tantes campanes, pics i repicons/ per contorbar la pau dels meus matins:/ si el capellà es pogués picar els collons/ i deixar en pau el somni dels veïns.” O: “La gegantina Seu, només, amb gest avar/ em priva un tall de cel i una llenca de mar...” Però l’empremta és potent i, pensant en la pròpia mort, la referència al temple és inevitable: “El faig em brodaria una mortalla verda/ –el meu arbre pairal– fita al meu hort./ Ningú no ploraria gaire fort./ El penell de la Seu senyalaria el nord./ I el preu del mortuori seria un dall d’userda.”