Front patriòtic

No hi ha res que uneixi més els constitucionalistes espanyols que anar contra Catalunya. Aviat es posen d’acord per crear un front patriòtic, on impera la llei –la seva– i la plena submissió a la monarquia. Abracen els pilars d’un sol rei, una sola pàtria, una sola bandera i un sol corpus legislatiu (ara s’ha perdut un sol Déu), i s’escalfen al crit del a por ellos.

Amb discurs procedent en línia directa dels que invocaven los puños y las pistolas, es proclamen novios de la muerte, en la croada espanyolista. Sense cap mena de rubor, utilitzen la desinformació i la mentida com a moneda de curs legal. Alimenten l’odi, mentre diuen que el combaten. I s’atreveixen a tot per crear un sentiment generalitzat del perill que representa l’independentisme català per a l’estabilitat d’un estat de per si ja prou desestabilitzat.

No hauria de sorprendre que els populars més rancis vagin inflant la barrila, ni tan sols que Ciudadanos presentin la imatge més feixista –la porten en l’ADN del naixement–, però sorprèn l’adhesió socialista a aquesta causa comuna. Ara, el PSOE és el més monàrquic i constitucionalista de la tríada, potser com a salt endavant quan les enquestes no els són gens favorables. I la majoria d’espanyols, desorientats enmig del desert, escolten els proclamats líders nacionals dir-los que cal triar entre els bons i els dolents.

Durant dies s’ha insistit que calia un president i quan s’ha proclamat automàticament ha començat l’operació per afeblir-lo. I Pedro Sánchez intenta superar els seus companys de malifetes, avançant-los per la dreta, i canviar la petició de reforma constitucional, que deia fa sis mesos, per la reforma del Codi Penal, per fer-lo més restrictiu i vigilant de les possibles desviacions catalanes.