Colonització

El colonialisme del XIX és un dels processos històrics més mal explicats. Acostumats a la simplificació del currículum de la secundària, molts el consideren com a l'apropiació d'amplis territoris d'Àsia i Àfrica per part de les potències europees a fi d'extreure matèries primeres i consolidar mercats captius. Els mapes acolorits dels llibres de text potenciaven aquesta creença. Tanmateix, molts desconeixen que l'explotació d'amplis territoris fou obra, essencialment, d'empreses privades de capital anònim que només recorrien als estats per avalar legalment l'explotació i assegurar el control i submissió de la població autòctona. Ho comprovaren els avantpassats quan els enviaven a morir al Rif a protegir interessos miners. Ho veuen els nord-americans quan maten els seus soldats mentre multinacionals privatitzen fins les clavegueres de Bagdad.

Un dels escriptors més lúcids sobre aquest procés violent fou Joseph Conrad. Del seu llibre En el cor de les tenebres, fruit de les experiències al Congo Belga, es coneix sobretot l'última línia, que defineix les conseqüències d'aquest procés de violència econòmica: «L'horror, l'horror.»

De la mateixa manera que al darrere de les colonitzacions del XIX hi havia les grans fortunes i el que aleshores també s'anomenava genèricament «els inversors», el que succeeix avui amb les pràctiques neoliberals és bàsicament el mateix. La diferència és que ja no queden nous territoris per assolar, i regions com l'Àfrica han quedat reduïdes a la més brutal indigència. On saquejar i assolir mercats captius? En el si de les mateixes societats occidentals. Com es fa? Mitjançant el recurs a la privatització. A costa de què? De les institucions de benestar i cohesió social Què es persegueix? Acumulació de guanys astronòmics en poques mans i l'aprofundiment de diferències socials. Com es justifica? De la mateixa manera que els missioners de fa un segle parlaven de civilitzar nadius amb bíblies i coca-coles, avui les escoles de negocis ens sermonegen amb les paraules sagrades d'«eficàcia», «productivitat» o «excel·lència», o ens anuncien la bona nova d'allargar el període de jubilació, tot prometent-nos el paradís consumista. El resultat? El mateix que el produït per l'huracà Katrina. Eliminació física i deportació d'un percentatge important de la població, i deteriorament dels drets comuns per satisfer l'acumulació d'uns pocs. L'economia del xoc neoliberal, tal com denuncia Naomi Klein. Amb la diferència que avui es roba sense contemplacions al propi estat, que legalitza la injustícia i assegura el control i la submissió. La nova colonització utilitza sofisticats mecanismes de violència, persuasió i escamoteig. N'és una bona mostra la privatització dels serveis sanitaris, com la denunciada per un llibre de la Coordinadora Antiprivatització de la Salut Pública de Madrid, on s'expliciten les vies per les quals el capital privat acaba parasitant els diners públics, i com propicia el deteriorament la salut col·lectiva. Des de les fórmules híbrides amb consorcis publicoprivats, com explica Ramon Serna per al cas català, fins a la figura d'hospitals privats amb personal públic que vampiritza els pressupostos i actua a comissió, tot multiplicant per quatre la despesa del sistema sanitari públic i prioritzant els pacients més rendibles. I això, mitjançant la multiplicació del ventall retributiu, amb infermeres, auxiliars i metges cada vegada més pressionats i precaritzats, i professionals de la gestió amb bonificacions milionàries pel fet de seure en consells d'administració d'una nova i puixant burocràcia publicoprivada. I a costa d'uns pacients més maltractats quant més avall el nivell social de procedència. Per cert, que allà on han imposat les remuneracions per objectius al personal sanitari, és on major mortalitat i accidents es registra. No és cap metàfora l'afirmació: «El neoliberalisme mata.» Com han pogut comprovar molts familiars, l'obsessió per estalviar en atenció, o deixar serveis bàsics en mans privades, ens incita a repetir les darreres paraules pronunciades pel protagonista de la novel·la de Conrad.

El ministre Blanco va abaixar radicalment el salari als controladors aeris fins un topall dels 200.000 euros anuals. Simples bocs emissaris. Els executius dels híbrids publicoprivats o les grans companyies farmacèutiques s'apropien de bonus que farien empal·lidir d'enveja Cristiano Ronaldo. No gosarà el govern socialista abaixar les escandaloses remuneracions dels beneficiaris de la privatització per fer més sostenible el sistema? Potser caldria començar per l'emancipació colonial. Nacionalitzar i expulsar el capital privat seria una bona fórmula de proclamar la independència.