Les formes del poder

La tautologia retòrica, el recurs d’una lògica estèril i redundant (Allò d’“un vaso es un vaso y un plato es un plato”, de l’insigne Rajoy), és el preludi de les veritats absolutes més perilloses. Roland Barthes deia que el món és ple de coartades sospitoses i vanes i per això aquest pensament pla, aquest atac persistent contra la discrepància, la diferència, l’alteritat, sempre des del “sentit comú”, té l’arrel en la demagògia més tòxica i esdevé l’excusa ideal per a la supressió de drets. Sembla que Catalunya, filla díscola d’una Espanya inqüestionable i immanent, s’ha de sotmetre a una tutela, aberrant des del punt de vista ètic i jurídic, exercida per un Madrid, geogràficament i ideològicament “centrat”, que garantirà que els catalans esgarriats (un parell de milions, una bagatel·la) retornin amb quatre mutatis mutandis al prototip de l’espanyol canònic. Com a punt de partida per a ments llises, porugues o rabiüdes funciona. Es veu que vivim en un país nascut per bregar amb la impotència. I per rematar-ho hi ha les formes. L’admirat Barthes també definia a la perfecció la terrible desimboltura del poder a l’hora d’executar els seus designis i feia una valenta analogia amb el món de l’hampa. Explicava que el món dels gàngsters és un món de sang freda, alliberada de tot remordiment per la seva pròpia moral interna i amb tendència a l’ús dels gestos en lloc del llenguatge. Deia: “Els gàngsters i els déus no parlen, belluguen el cap i tot s’acompleix.”