Sant Daniel

Quan vaig estudiar de mestre a la llavors Normal de Girona, la vall de Sant Daniel era un indret on, a vegades, ens portava la professora de ciències Sra. Mariné, a buscar plantes per al nostre herbari. Tot i això no recordo haver arribat gaire endins. Fa poc, en canvi, vaig participar en una geolodia per aquesta vall preciosa, és a dir, en una festa de divulgació de ciències de la terra, amb sortida al camp guiada per geòlegs. Portaven la batuta professors de la Facultat de Ciències de la Universitat de Girona, amb la col·laboració d’altres institucions i entitats, des del mateix Ajuntament als Amics de la Unesco, passant per Lithos, Aqua, la Societat Geològica d’Espanya, etcètera.

Vam caminar unes tres horetes i vam recórrer set punts concrets a l’entorn dels quals se’ns van fer les explicacions pertinents. M’ho vaig passar molt bé. Vam començar visitant els anomenats banys romans perquè ens comentessin els nivells, corrents i aprofitaments de les aigües subterrànies. Una parada més endavant, just al pont sobre el Galligants, va servir per repassar la història de les seves avingudes, els desbordaments i les desgràcies causades en èpoques pretèrites. En una de les pujades que vam trepitjar després, un aflorament de calcàries nummulítiques ens permetia contemplar amb detall els coneguts foraminífers fòssils de l’era terciària. Al claustre del monestir de Sant Daniel, admiràvem els capitells treballats i se’ns mostrava, amb les eines adients, el treball dels picapedrers per tallar, esculpir o buixardar aquella pedra.

Confesso que no havia sentit mai a parlar d’un geòleg gironí anomenat Vidal i, després de fer una mica més de camí, ens en van parlar davant d’un petit jaciment dels fòssils que aquest senyor va estudiar, una mena de cargolins, que ara porten el seu nom en honor seu: Vidaliella gerundensis. La pluja es va afegir, de propina, mentre anàvem vorejant el cementiri de Sant Daniel. Encara, però, vam tenir temps de veure una surgència a nivell d’un camp, a conseqüència d’un pou artificial cavat a terra i que va tenir la sort de trobar l’aqüífer empresonat entre dues capes de manera que el líquid surt a la superfície espontàniament, acompanyat, a més, en aquest cas, de bombolles d’anhídrid carbònic. El darrer tram ens va portar fins a la font del Ferro, que, com totes les que porten noms semblants, donen una aigua més aviat amb mal gust degut als components químics que porten en dissolució.

Escoltades les explicacions dels tècnics, il·lustrades amb dibuixos, uns vam retornar pel mateix camí i altres ho van fer afegint una mena de volta per un itinerari diferent, gaudint de la boscúria. En els dos casos, va ser un autèntic plaer.