Tribuna
L’ecologisme del Maig 68
Els fets de Maig francès els vaig viure de lluny, intentant seguir-los mitjançant els diaris Le Monde, Libération i Le Nouvel Observateur. Vaig conèixer els pioners francesos de l’ecologia política anys després, quan vaig connectar amb Brice Lalonde, impulsor de Les Amis de la Terre el 1970 juntament amb Alain Hervé, en les reunions internacionals d’Ecoropa. Lalonde era el responsable de la Union Nationale des Étudiants (UNEF) de la Sorbona. Quan varen esclatar els disturbis al Barri Llatí militava al PSU (Partit Socialista Unificat), del quals varen ser-ne també dirigents Michel Rocard i Jacques Sauvageot, un altre dels líders universitaris junt amb Daniel Cohn-Bendit, Alain Krivine i Alain Geismar.
Sobre la trama oculta del Maig del 68 ja vaig escriure l’article Maig 68, l’OAS i la CIA (El Punt, 19-V-2008) on s’analitzava el paper que varen jugar l’agregat militar dels Estats Units a l’ambaixada de París, Wernon A. Walters, que esdevindria subdirector de la CIA, i l’extrema dreta relacionada amb l’ex Organització de l’Armada Secreta (OAS); alguns dels seus membres empresonats serien alliberats pel general De Gaulle. El primer còctel molotov de la nit de les barricades a la rue Gay-Lussac, del 10 al 11 de maig, el va llançar un militant de l’organització Occident, relacionada amb l’OAS, sobre un cotxe de la policia.
Però les moltes anàlisis que s’han fet aquest mes han oblidat que destacats capdavanters del Maig del 68 acabarien integrats en partits ecologistes, especialment Cohn-Bendit i Joschka Fischer, vinculats als Die Grünen. Ives Cochet, un altre posterior líder de Les Verts, va encapçalar les protestes estudiantils a Rennes. Però el més mediàtic va ser Lalonde, que organitzaria la primera manifestació ecologista amb bicicleta el 22 d’abril de 1972 i que impulsaria la candidatura de l’agrònom René Dumont a les presidencials de 1974 i fundaria més tard Génération Ecologie.
El Maig del 68 va ser també un moviment ideològic contra el totalitarisme tecnològic de l’Estat (el tecnofeixisme). Lalonde, actual president de l’Acadèmia Francesa de l’Aigua, preguntat recentment per Le Monde sobre aquesta qüestió, ha declarat: “Necessitàvem un enemic. Dubtàvem si aquest era el cotxe o l’energia nuclear. Vàrem escollir la nuclear perquè representava els tentacles del pop d’EDF (Electricité de France) i de l’exèrcit.”
Efectivament, aquell estiu França va realitzar cinc proves atòmiques a la Polinèsia. El 24 d’agost a l’atol de Fangataufa va ser la més potent explosió termonuclear de la seva història (de les 210 realitzades de 1960 a 1996). No es varen produir protestes significatives. Els obrers ja havien tornat a les fàbriques i els revolucionaris passaven les seves vacances a les platges. I els partits seguirien dominant la democràcia parlamentària. Com sempre ho han fet després de les mobilitzacions antisistema.