Jann Wenner

Jann Wenner era un jove de 20 anys quan va fundar a San Francisco la revista Rolling Stone, que es va convertir de seguida en la bíblia de la música i el moviment contracultural i va rellançar la carrera d’escriptors com ara Hunter S. Thompson, amb el seu periodisme gonzo, o va descobrir la fotògrafa Annie Leibovitz. Però el 1977, només 10 anys després de la seva fundació en ple auge del moviment hippie, la revista es va traslladar a Nova York i va tenir la seva primera crisi. Perquè aquells nois que havien fet una revista contra el poder van començar a formar part del sistema, com el mateix rock’n’roll.

I, enmig dels seus propis excessos, no van detectar que el punk havia substituït el paper del rock. Van trigar a adonar-se que els Sex Pistols de Sid Vicious eren alguna cosa més que soroll: atacaven el conformisme social i la monarquia. I va passar el mateix amb el hip-hop, nascut en la marginalitat negra del Bronx i Harlem. Però el que realment va allunyar la revista dels seus destinataris originals va ser l’arribada de Bill Clinton al poder. Clinton era la generació de Wenner arribant al poder. I s’hi va entregar. I no va veure a temps que Clinton ja era, també, un instal·lat que no treballaria per resoldre les injustícies.

Wenner continua sent l’editor de Rolling Stone 50 anys més tard. I la seva història, cinc dècades després d’aquell maig, ens serveix per preguntar-nos quants Jann Wenner hi ha? En el món del periodisme. I en el món de la política. I en el món de la música. Com pots aixecar la veu contra els atacs als drets socials i polítics quan t’has convertit en el poder que els aplica? Per això ens preguntem on és bona part de l’antiga esquerra periodística, política i musical quan es denuncia el cantant de La Polla Records per haver dit el mateix que deia fa 30 anys. O quan Valtonyc ha de marxar a l’exili per les lletres de les seves cançons. I ja no cal parlar dels polítics independentistes. Ens ho preguntem perquè temem que han fet el mateix viatge que Jann Wenner.