El diàleg i la sordesa

Els incidents provocats per ciutadans (alguns d’ells Ciutadans amb majúscules, segons s’ha sabut després) que per la força van voler retirar les creus i els teixits grocs que uns altres ciutadans havien col·locat a les platges com a expressió de protesta pels presos i exiliats polítics catalans, ha tingut una resposta per part dels líders del progressisme oficial i immaculat que, reconeguem-ho, ens hauria de sorprendre però ja fa temps que ha deixat de fer-ho. L’alcaldessa Ada Colau va aprofitar de seguida els incidents per tuitejar que el que cal és diàleg, i no confrontació. També des del PSC es va invocar el diàleg damunt de tanta confrontació i divisió social. El president del partit i alcalde de Lleida, Àngel Ros, donava ordres a la Guàrdia Urbana de retirar llaços grocs per tal de preservar la neutralitat de l’espai públic. La censura dels símbols per garantir la convivència. La pau dels cementiris.

Naturalment que cal diàleg. Però per dialogar cal que les parts s’expressin. I una part de la societat catalana, una part prou important per formar i mantenir majories al Parlament fins i tot en les condicions electorals més injustes i salvatges, i prou sòlida per organitzar referèndums pacífics i defensar-los dels cops de porra en un acte de desobediència civil massiva sense gaires precedents al món, el que està expressant ara mateix és que hi ha presos polítics, i que l’Estat espanyol ha enfilat una deriva repressora i autoritària que l’acabarem patint tots, no només els republicans. Si Ada Colau vol diàleg, per què no comença per defensar amb contundència el dret dels ciutadans a expressar-se sense ser increpats, en lloc d’invocar el mantra del diàleg, buscant una equidistància entre els que s’expressen i els que no volen que els altres s’expressin? Si Àngel Ros vol neutralitat a la via pública perquè ningú no se senti ofès, per què manté noms vinculats al franquisme a les plaques dels carrers, després que tanta gent i tantes entitats l’hagin advertit del malestar que els genera?

És clar que cal diàleg. De fet, des del 2012 la majoria de la societat vol dialogar amb l’Estat sobre el seu dret a decidir. Però alguns no escoltaven seriosament, sinó que pensaven que allò era un bluf i que, després del soroll, ells en recollirien els rèdits polítics. I no hi ha pitjor sord que qui no vol sentir.