‘Independentistas y batasunos’

Així ens anomenen els afins al PP en les seves intervencions a la tele. És el gran perill que s’alça per al partit, intensificat durant el procés. Un partit governat per un personatge fred i de rostre impertèrrit que ha dit constantment “nunca nadie romperá España”. Perquè pel grup Rajoy-Soraya-Cospedal no hi ha res més important, ni més sagrat, que conservar per damunt de tot la unitat del mite. No s’amoïnen pel PIB, ni per les primes de risc, ni per la reputació que estan guanyant-se per Europa. I, si ho fan, ho amaguen sota el temor que, durant el seu mandat, passi allò pel qual el seu antic partit AP, aquell partit que no va votar la Constitució del 78, va lluitar a més no poder, callant davant del 23-F i tot: la por que España es fracturi.

Aquestes oligarquies sempre han governat, fins i tot mentre aquell PSOE de Felipe donava la cara. Hereves directes del gran dictador que va parlar de deixar-ho tot ben lligat, van fer un jurament al capçal del llit del moribund, “siempre, siempre conservaremos España unida”. L’España per la qual van fer una guerra de 3 anys que s’allargà fins a 40, una guerra que un militar de la legió inicià per una voluntat militarista anticomunista, en aquells moments que el comunisme era la bèstia negra del món, aquell militar que de seguida es va veure agafat pel coll per una colla de joves de mirada il·luminada que del nom d’España en feien un ideal: els nois i noies de la Falange Española, a la qual es va unir un altre grup anomenat JONS.

Aquella mirada va abduir el dictador i, de grat per força, l’aconduí al llarg dels 20 anys d’inici de la dictadura. “España es una unidad de destino en lo universal.” Aquesta formulació que acompanyava ja aquell 1936 el nom d’un Estat ple de República, amb anarquistes a dojo, republicans federalistes, fins i tot confederals, la formulació, escampada aviat per damunt d’una península on morien els nois a les trinxeres, tenia tots els ingredients per guanyar qualsevol perill i vicissitud. “Una unidad de destino en lo universal” té molta força. Tanta, que ha traspassat anys de dictadura i s’ha estès, sovint soterradament, al llarg de quasi un segle. La tonada que resseguia el Destino no era pas menys suggerent, “Cara al sol con la camisa nueva que tu bordaste en rojo ayer me hallará la muerte si me llega y no te vuelvo a ver.”

Aquesta cançó, amb una força bàrbara, encara acompanya els vespres de Soraya Sáenz de Santamaría just abans d’emprendre el son, i li arriba dolça amb aquella cadència impecable, “volverá a reir la primavera que por cielo, tierra y mar se espera”. I que li fa un darrer sobresalt amb aquell final irresistible, “arriba esquadras a vencer que en España empieza a amanecer”. Quan has xarrupat aquest immens ideal al pit de la teva mare, mai mai no podràs esborrar-lo de la teva sang. Mai, mai podràs permetre que els batasunos i els independentistes trepitgin la “unidad de destino en lo universal”.