Artificis

L’existència de presos polítics en el segle XXI en un país de la Unió Europea s’esdevé fet real, per inversemblant que sembli. No abunden, però, les anàlisis de les resolucions judicials que permeten sostenir l’afirmació. A elles m’agradaria referir-me, malgrat esdevenir impossible per una enervant raó física: la manca d’espai que les raons periodístiques imposen. Com practicar en les tan exigües línies de què disposo una aproximació mínimament digna a interlocutòries del Tribunal Suprem de moltíssims folis que una crítica rigorosa permetria desmuntar peça a peça per veure’n el seu artifici, la seva construcció a voltes escandalosament fal·laç?

Tothom focalitza la censura en el magistrat Llarena, negligint-se, però, que ell mai no hauria gosat posar fil a la seva rastellera d’aberracions jurídiques sense tenir plena consciència del suport incondicional que als seus capciosos escrits atorgaria la sala d’apel·lacions del Suprem, formada per tres magistrats més, un d’ells pretesament “progressista”.

La interlocutòria de 17-4-18, per exemple, resulta antològica, no només en fer del tot seu l’esbiaixadíssim relat fàctic de Llarena (que es remunta ni més ni menys que a l’any 2012), sinó perquè, sense el menor pudor, al·ludeix, pràcticament com a element suficient per conformar el tipus penal de rebel·lió, a “un concert de voluntats orientat a aconseguir la independència, aconseguir una important mobilització ciutadana i aconseguir que la ciutadania emergeixi com l’agent polític que impulsa el procés d’independència”.

Com que no pot ser més obvi que aquest “concert de voluntats orientat a la independència” és un fet neutre, del tot irrellevant per al dret penal, el Suprem cerca a la desesperada l’indret d’on poder pouar agònicament (encara que sigui en miserables gotes) algun rajolí de violència. Però la realitat és tossuda; és totalment erma d’aquesta mínima i absolutament necessària violència que reclama la figura penal de la rebel·lió. Com solucionar, doncs, la quadratura del cercle? No li queda a l’alt tribunal més remei que imaginar el que haurien d’haver imaginat els dirigents independentistes, és a dir, que “hi podia haver violència” atès que els investigats “van induir uns dos milions de persones a sortir al carrer per votar” (dos milions de persones arterosament manipulades, doncs, i sense pensament propi, mers autòmats).

Només amb raonaments d’aquest calibre pot entendre’s la desesperació del professorat de dret penal de tot Espanya. I podríem anar seguint i seguint analitzant aquestes patètiques resolucions del Suprem espanyol.