Collats al Collell

Tan juntets, sotmesos i controlats que estàvem en aquella gran casa de l’alta Girona ara fa cinquanta o seixanta anys, i tant que costa trobar-nos una vegada a l’any, per l’escampadissa de tota mena que hi va haver després. Però ens hem tornat a trobar. I aquesta vegada al Collell, indret de records, històries i nits aproximadament màgiques (ep!, ho dic pels focs de camp). Érem els que vam entrar al Seminari per ser capellans l’octubre del 1955. De trenta-cinc que vam començar només un arribà a capellà, i va penjar els hàbits al cap de poc d’haver estat ordenat. Una anyada especialment magra, que recordàvem diumenge passat els reunits al Collell. Veníem des del Maresme a l’Alt Empordà, des de la Garrotxa al Pla de l’Estany i la Vall d’Aro; dels quatre punts de la diòcesi, vaja. Hi va haver celebració litúrgica (ineludible, no podia ser altrament) i un dinar amb sobretaula on hi va passar tot i tothom: professors i prefectes, situacions surrealistes, facècies que ara semblen increïbles, llatinades, evocacions fins i tot olfactives, valoracions dels superiors, imitacions de personatges, gastronomia casernària, cançons, poesies, angoixes que en aquell temps eren com ventoses sobre l’ànima. Alguns van portar fotos de feia cinquanta, seixanta anys i, és clar, ens vèiem molt diferents: aleshores en teníem deu, dotze, quinze, i ara tots passem dels setanta. Ens vèiem vells, però sabem bé que envellir és l’única cosa (l’única) que es pot fer vint-i-quatre hores al dia, i cada dia. Tots o quasi tots hi vam estudiar entre altres coses filosofia; amb els seus sil·logismes, els seus distinguos, esculls, aforismes i axiomes, demostracions, deduccions i tot el que vulguin. Hauria estat bé parlar d’escoles filosòfiques, sobretot de la cínica atenenca, perquè de cinisme avui en tenim proves immenses, insuperables i quotidianes que mai no s’haurien imaginat Antístenes, Diògenes, Zenó i tota aquella tropa grega d’abans de Crist. Quan sento representants d’una certa caterva política que s’autoanomena popular, penso que el cinisme deu ser el súmmum de la franquesa en una societat d’hipòcrites. I si anem a unes eleccions polítiques, tornaré a recordar que només són respectables els imbècils, perquè els intel·ligents han hagut de mentir per ser elegits. Al Collell vam començar a parlar-ne, però no vam tenir prou temps. L’any que ve, Deo volente, hi tornarem.