La fatiga

Hi ha hagut tantes paraules, aquest cap de setmana, que avui només ve de gust callar. Entre el debat de la moció de censura i la presa de possessió del govern català, postergada fins a l’agonia en un bardissar de paraules, ja n’hi hauria prou per despertar-te l’endemà amb el cap xarbotat i sense esma per afrontar la petita treva dominical. Però has de sumar-hi els comentaris de la gent que et trobes pel carrer, les tertúlies televisives, els titulars llampants dels diaris. A la feina, em tocava guàrdia, a més a més. He hagut d’escriure sobre això i sobre allò, sense forces per posar cap honorabilitat ni en una cosa ni en l’altra. Encara em sentia marejada per la retòrica del Congrés i la fatalitat amb què cada frase culminava amb la silueta d’un penjat. Si no tens una filiació política que t’obligui a jurar lleialtat a cap partit que mig et representi, acabes entretingut en detalls anodins que, més que assossegar-te, contribueixen al vertigen. La freqüència amb què va ser invocat, per exemple, com un penjoll miracler, el nom d’Espanya, prement les natges i inflant el pit. “Espanya”, deien l’un rere l’altre, i ja no era la terra de Machado o Cernuda, allò que veies, ni el mar gallec, ni la catedral de Burgos, ni els xurros madrilenys, sinó l’esfera celeste, una espècie de noümen, un hàlit que a tot infon la seva majestat flotant i immaculada. Els polítics d’aquí em temo que sotmeten a una metafísica semblant el nom de Catalunya, que perd en el marasme patriòtic la seva perfecta olor de pi i argelaga. El cas és que, durant la sessió del Congrés, em va tenir fascinada l’impecable uixer que s’acostava a l’estrada a portar el got d’aigua als oradors. Primer retirava el got del precedent, que a penes l’havia tocat, sortia fora de camp, i tornava amb un altre got igual de ple que dipositava servicial damunt un tovallonet blanc. Després desapareixia, com si llisqués. Quina feina tan fantàstica, anant i venint sense que se’t noti amb una mica d’aigua a la mà, en un silenci sepulcral. No cal ni tan sols ser útil, perquè Rajoy, que no va beure ni una gota, prefereix els caramels: en llepava un amb la cella caiguda en el moment en què Sánchez el desafiava teatralment a dimitir. Alguns ho van interpretar com una provocació, amb aquelles xucladetes castes amb què feia giravoltar el caramel a la boca, però la veritat és que cap adult sap mastegar-ne amb gràcia, a menys que sigui una stripper. Per això més aviat inspirava una certa compassió, la mateixa que també desperta Sánchez cada vegada que s’embarbussa com un estudiant que no porta apresa la lliçó, o Rivera quan confon l’autoritat moral amb l’adopció d’un to de seminarista inexplicablement molt enfadat. No me’n crec cap, els temo tots, però aquí estem, obligats a escoltar-los un dia rere l’altre.