Tribuna
Els díscols McEnroe... i Borg
“En el fons, es van arribar a fer amics perquè es van reconèixer
L’any 1980 es va disputar la cèlebre final de Wimbledon que Björn Borg va guanyar agònicament a John McEnroe. Llavors jo tenia dotze anys. És improbable que ningú nascut ara fa mig segle no se senti poc o molt commogut per la pel·lícula de Pedersen, que, en molts passatges, aconsegueix el color precari de les primeres polaroid o de les cintes casolanes filmades amb Súper 8. L’impassible Björn Borg i el fogós John McEnroe formen part de les llegendes esportives de la nostra adolescència. Poc després ja va arribar Ivan Lendl, de joc tediós, avorridíssim...
La gràcia d’aquesta història consisteix a fer-nos veure la cara tràgica –si l’adjectiu tràgica resulta excessiu, posem-hi dolorosa– de dos esportistes excepcionals, que, sobre el terreny de joc, van mantenir una rivalitat aferrissada, però que van acabar sent bons amics. Com recorden els mots proemials d’un altre tennista famós, més de la corda de McEnroe –em refereixo a l’intemperant Andre Agassi–, “qualsevol partit de tennis és una vida en miniatura”.
¿Què ens descobreix, Borg vs. McEnroe? Doncs principalment que el primer, que era només tres anys més gran que el segon, havia estat, també, un adolescent irascible i intractable. El seu entrenador, però, va aconseguir capgirar aquest temperament. Gràcies a això, el suec ha passat a la història com un home d’una fredor insubornable. Per contra, McEnroe, que en aquella final semblava un postadolescent (i que, per sorpresa de tothom, es va comportar irreprotxablement, sense cometre cap dels seus excessos habituals), es capté sempre com un llibre obert. En el fons, aquests dos tennistes es van arribar a fer amics perquè es van reconèixer. La pel·lícula ressegueix molt bé alguns episodis significatius de la noiesa de tots dos: Borg, jugant al carrer, servint-se de la porta d’un garatge com a frontó; o fent una rebequeria en un bosc, on estella una raqueta per la ràbia congriada contra el seu entrenador; McEnroe, nen prodigi del càlcul, demostrant, davant la seva família i uns quants amics, la seva rapidesa mental...
El director pren partit per Borg des del primer minut: la seva malaltissa contenció, l’extrem patiment davant un partit que havia de canviar-li la vida, aquella manera gèlida de tractar la seva primera dona; a McEnroe, en canvi, ens el pinta com un carallot arrogant, amic perpetu de la gresca; un jove pop (avui en diríem indie), davant l’aparença més aviat hippy del seu contrincant. Al final, però, el director el redimeix, i de quina manera!: la derrota sol reconciliar-nos amb els seus escollits. I, encara més, si, com és el cas, el matx va ser tan disputat com el d’aquella memorable final, un dels millors partits de tennis que es recorden. Guanyà Borg. Però es podria dir, amb Carner, que “pel filat de la [seva] raqueta alçada / travessava la llum del sol ponent”.
