Opinió

Tribuna

Borrell com a símptoma

“Borrell és un animal polític que porta al cap l’Estat a l’arrasadora manera jacobina... La seva missió serà refer la malmesa imatge d’Espanya... i desfer la de Catalunya com a subjecte polític

La designació de Josep Pepe Borrell com a ministre d’Afers Estrangers del govern d’Espanya no hauria de produir gaires escarafalls entre persones educades, després de comprovar com se les gasta la raó d’Estat, per exemple, amb els dissidents de tota casta; però cal veure-la, sobretot, com un símptoma del que li espera a la “normalització” proclamada urbi et orbi des de totes les esferes del poder dominant –allò que els propagandistes anomenen “tornar a fer política”–. Borrell és, bàsicament, un animal polític que porta al cap l’Estat a l’arrasadora manera jacobina. Ell va ser qui, com a ministre d’Obres Públiques, va fer plantar els rètols aquells de “Red de Carreteras del Estado” a les grans autovies (a nosaltres, ens va tocar la del “Nordeste”). Ell va ser un promotor de “macrotransvasaments” de l’Ebre, sempre pensant en la unitat de terres i mercats d’Espanya. I va ser ell qui va proclamar la seva solidaritat amb Vera i Barrionuevo, els gerents de les afamades empreses GAL.

I com que Borrell és un animal polític, i no forma part del cos diplomàtic de carrera, el seu nomenament només pot respondre, en primera instància, a un designi polític. Es tractaria de refer la malmesa imatge deixada per Espanya en instàncies judicials, fòrums internacionals, i mitjans de comunicació (recordem l’últim acudit de premiar periodistes estrangers a canvi de fer articles llagoters amb Espanya). I, lògicament, la missió de refer la imatge malmesa ha de passar per desfer la imatge de Catalunya com a subjecte polític en el tauler internacional: 1) no cometent més errors de càlcul en l’apreciació de la justícia dels altres estats europeus; 2) rebaixant la presència catalana en els fòrums europeus i els titulars de la premsa internacional, i 3) fent gala d’un europeisme menys instrumental i més convincent que els governs del PP. Per assolir aquests objectius, Borrell hauria de deixar enrere la febre desinfectant exhibida sense pudor als aplecs unionistes i fer orelles de mercader als afalacs interessats dels Girauta de torn, que s’han apressat a felicitar-lo perquè “defensi els interessos d’Espanya”. I per fer-ho haurà d’esperar que el “diàleg” entre Sánchez i Torra per desescalar el conficto (com diria un Enric Hernández qualsevol) comenci per mitigar la deshumanització desplegada contra els presos polítics i acostar-los a presons catalanes, mentre es rectifica la posició de la fiscalia de l’Estat pel que fa als suposats delictes comesos.

En aquest sentit, la política exterior en relació amb Catalunya no podrà ser sinó un peó més de la política general del govern Sánchez, que voldrà recuperar els vots prestats a Cs amb una política de defensa de la Constitució a ultrança, però que no se sap quant de temps podrà sostenir-se per arribar a unes eleccions propícies al bloc de la moció de censura, incloent-hi les forces catalanes. En aquesta línia, les contradiccions del PDeCAT i d’ERC no seran pas poca cosa: si, d’una banda, els convé una certa “pacificació” dels esperits per portar a terme la seva tàctica de “retorn a l’ordre” dins de Catalunya, d’una altra banda no poden arribar massa endormiscats al moment d’unes eleccions generals espanyoles (coincidint, potser, amb les municipals i les europees de l’any que ve), si no volen fer el mal negoci d’haver ajudat a repintar la façana de l’Estat perquè els electors catalans els facin sortir, seguidament, per la porta del darrere.

On podrem comprovar la veritable capacitat de maniobra de Borrell dins el govern de Sánchez serà en la qüestió cabdal de la representació de Catalunya a l’estranger, un terreny que ha esdevingut molt fèrtil per a totes les demagògies atiades des dels flancs del mateix PSOE (de l’Andalusia de Díaz a l’Extremadura de Fernández Vara), fins a la branca catalana de Cs, per justificar tant la intervenció en l’economia catalana des de Madrid com l’aplicació immoderada de l’article 155, i etcètera, etcètera. Com sigui que al govern de Sánchez hi veiem treure el cap Carmen Calvo, una fervent anticatalana; o Teresa Ribera, propulsora de la plataforma Castor; o Meritxell Batet, coordinadora de la quota catalana necessària al Congrés per portar endavant l’aquiescència amb el 155; o Rangel com a virrei repetidor... Vistes totes i tantes coses, no seria gens estrany que la primera lletra de batalla que rebés Ernest Tete Maragall del flamant Pepe Borrell fos aconsellar-li que no desplegui el Diplocat i les seves artèries, el rec internacional de les quals tindria un paper ben diferent de les que avui estan dessecades.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.