Estimada Jane Poupelet

Del llegendari formiguer d’artistes que freqüentaven els cafès i la rebotiga dels marxants a principis del segle XX, de tant en tant treu el cap un nom, i quedem astorats de com li espurnegen els ulls, com si fos l’únic que no s’hagués adonat que li ha passat l’hora i que mai va tenir la més petita oportunitat de sortir del basar d’objectes preciosos però caducs on la història entafora els artistes de tercera fila. L’higienisme ideològic va fer molt de mal a aquella generació del tombant de segle, però no pas tant com l’estampida que va provocar la I Guerra Mundial. A les trinxeres, en van morir a centenars, d’artistes que prometien, la majoria joveníssims, d’un talent extraordinari, del qual a penes queda el vestigi d’algunes obretes que van ser a temps de confiar a la taquilla d’un guarda-robes o al taller d’un amic més assenyat que, en lloc de fer el soldat, va preferir replegar-se a províncies, on de tota manera també va emmagrir-se de pena i de gana. La guerra és el filtre més bèstia de la història. Ni el crític més prepotent pot igual el rigor extrem amb què un obús t’enfanga en la foscor. Per tal d’esquivar aquest garbell demencial, molts artistes van decantar-se per una hibernació de subsistència. Hi ha infinitat de biografies que salten de l’any catorze a l’any divuit, o del trenta-sis al trenta-nou, sense cap aclariment, com si amb la guerra pel mig no hi hagués res a dir, o ja estigués tot dit. És un buit d’efectes balsàmics, que estalvia mirar a la cara el monstre. Josep Pla n’era un ferm partidari, d’aquestes llacunes. D’aquí que s’entendrís amb les delicioses pastorals que continuava pintant Sunyer, o amb els adorables cossos femenins que encara esculpia Maillol enmig de la Gran Guerra. Hi va haver altres artistes, en canvi, per a qui va canviar tot. L’escultora Jane Poupelet perfilava també dones adorables, paisatges deliciosos, fins que va veure tornar del front els primers ferits, i aquell món arcàdic de sobte se li va desfer a les mans. Aquells desastrats arribaven, no pas amb un braç en cabestrell o una cama embenada, sinó ras i curt sense braç ni cama, mutilats d’una manera espantosa, sobretot quan la metralla els havia devastat mitja cara, reduïda a una massa de bonys i esquerdes on s’endevinava un ull diminut, atònit de ser viu, i de ser-ho en aquella grotesca forma. A diferència de tants altres, madame Poupelet no va apartar la vista amb repugnància, sinó que va posar els seus dots al servei de la Creu Roja americana per treballar en la reconstrucció facial dels soldats desfigurats. No va tornar a modelar nimfes encantadores. Es va dedicar, després de la guerra, a fer estatuetes d’animals, com si només els conills i les vaques fossin dignes de perpetuació, i abans de la guerra següent, tothom l’havia ja oblidat.