La mala salut del celibat obligatori

La proliferació de casos de pederàstia en l'àmbit de l'Església Universal ha sumit mig món en la perplexitat. L'altre mig pertany a l'àmbit eclesial, en sentit ampli. I en aquest àmbit no es pot parlar de perplexitat, sinó que s'escau parlar d'una profunda tristesa i d'un sentiment de vergonya no necessàriament aliena, sinó assumida com a pròpia, perquè és en aquests moments difícils que cal demostrar que l'Església som tots. Malgrat que sabem que, a la pràctica, no és així. L'Església és sobretot jerarquia. I la jerarquia, com ja s'ha vist, fa el mateix que Juan Palomo: «Yo me lo guiso, yo me lo como». D'aquí que l'esmentada tristesa sigui més profunda, encara, que no sembla. Aquí és on es veu l'abisme que separa l'Església i la societat. Els mateixos casos que davant d'un jutge no han deixat mai de ser delicte, abans no han arribat al jutge eren només pecat. I ja se sap com funciona això del pecat: basta una confessió sincera, amb un bon propòsit d'esmena, i un cop complerta la penitència, tot perdonat. I al mateix temps, oblidat. Aquí no ha passat res. I si és així, ¿a qui pot sorprendre que el cas es torni a repetir? A ningú. No és que a l'Església hi hagi més pederastes que en altres llocs. El problema és que la mateixa Església els fabrica. I els fabrica per una visió deformada de la sexualitat, que és l'origen de tots els problemes. I que s'arrossega des de sant Agustí. I qui diu sant Agustí, diu també el papa Sirici, que compartia amb Agustí les seves fòbies de convers contra els «pecats de la carn». L'un i l'altre, en aquest tema, eren carn i ungla. La teòloga Uta Ranke-Heineman ha estudiat a fons els consells i la normativa que l'un i l'altre imposaren al clericat, durant el segle IV, el mateix en què sant Jeroni s'aplicà a traduir la Bíblia al llatí, la famosa Vulgata. I no només a traduir-la, sinó també a comentar-la. Algunes vegades –com en la 1a carta de sant Pau als corintis–, amb una llibertat excessiva. Sant Jeroni tenia un caràcter dur: apassionat en tot i molt exigent amb si mateix. I encara més amb les persones casades. Segons sant Jeroni, els esposos no podien pregar dignament després d'haver mantingut relacions matrimonials. I encara menys, combregar. Una cosa semblant havia dit Orígens, un altre dels considerats grans pares de l'Església. O sigui, que sant Agustí no estava sol. Cal tenir en compte que el segle IV, els clergues eren persones casades. Ho continuaren sent fins al segle XIII. Al segle XVI, encara en trobem. Un germà de sant Ignasi de Loiola era rector de parròquia i pare de família. El matrimoni dels clergues no va desaparèixer de cop i volta. Va ser una claudicació forçada, a partir de la doctrina eclesiàstica sobre les relacions matrimonials. Visió esbiaixada i maniquea, que permetrà a sant Tomàs (s. XIII) afirmar que «l'abstinència total i permanent és necessària per a la religiositat perfecta». La castedat havia guanyat la partida a la caritat.

Només així s'entén que Benet XVI, en la seva visita a l'Àfrica, reiterés la condemna sobre l'ús dels preservatius i aconsellés l'abstinència permanent de l'acte sexual com el millor remei per combatre la sida. El primat de la castedat gaudeix, per més anacrònic que sembli, d'una salut de ferro. I mai més ben dit, ja que amb aquest «ferro» el sector reaccionari de l'Església en va fer prou per mutilar el cos doctrinal del Concili Vaticà II. En efecte: el Concili no va poder debatre alguns dels temes més esperats, com ara el celibat opcional, el possible matrimoni dels clergues, la paternitat responsable (o control de la natalitat) o el sacerdoci femení. Una minoria, capitanejada pel cardenal Ottaviani i flanquejada per Woytila i Ratzinger, s'hi va oposar en nom de la «tradició». Així s'explica que, un cop acabat el concili, la dinàmica reformista s'estanqués i fos immediatament substituïda per la «dissociació» romana entre «política exterior», de caire obert, i «política interior», francament reaccionària, que tenim avui però que ja era present el 1967. Primer, amb la publicació de l'encíclica Sacerdotalis Coelibatus. I, l'any següent, amb la publicació de la Humanae Vitae. D'aleshores ençà, els fenòmens que han cridat l'atenció han sigut dos. En primer lloc, l'èxode de clergues secularitzats, els quals, malgrat les dificultats que hagueren de superar, no tindrien problemes a tornar a l'Església com a clergues casats i prestar els seus serveis a la comunitat. Però no sembla que Roma hi tingui bona predisposició. Sí que en té, en canvi, pel que fa als pastors anglicans. El segon fenomen ha estat l'explosió del nombre de casos de pederàstia, que posa al damunt de la taula la mala salut del celibat obligatori.