Ordres i execucions

Sovint trobem espurnes de saviesa als entorns més insospitats. En la celebèrrima sèrie Joc de trons hi ha una llei no escrita entre els nobles d’aquell univers fantàstic pseudomedieval que diu que qui dicta la sentència l’ha de fer complir. I és que en la vida real les injustícies més flagrants es produeixen en la majoria dels casos perquè qui pren les decisions té un braç executor que és manat de dur a terme les accions que el primer ha determinat, gairebé sempre amb resultats infames per als objectes de l’anomenada “justícia”.

Tot això ve a tomb arran del trist episodi que s’ha viscut a Europa amb el vaixell Aquarius, finalment atracat a València, després d’un periple pel Mediterrani en què han estat rebutjats, no sense un bon exercici de cinisme, pels mandataris d’Itàlia i Malta. Resulta d’allò més còmode fer com aquell Ramsès II de cartó pedra d’Els Deu Manaments quan deia “Que així s’escrigui i així es compleixi”, per després espolsar-se qualsevol responsabilitat. I els qui han hagut d’impedir el pas d’aquests éssers humans que fugen de la mort tenien el pretext ideal: dir que les ordres venen “dels de dalt”. Sabem bé que hi ha assumptes que no es poden retardar amb legalitats ridícules. Parlem de drets, no de burocràcia ni de populisme. I, als qui diguin “Doncs per què no te’ls endús a casa teva?” (amb el mateix to del “¿qué pone en tu DNI?”), cal respondre’ls que també vull educació i sanitat universal i no tinc ni una aula ni una sala d’operacions a la galeria.