Esperança

El dissabte dia 16, al Pavelló de la Vall d’Hebron (un edifici, per cert, que fa venir ganes d’esbrinar on viu el seu arquitecte) va tenir lloc l’Assemblea General d’Òmnium Cultural. Va ser un esdeveniment extraordinari: des de la lectura d’una carta del president Jordi Cuixart escrita a mà des de la presó de Soto del Real fins al discurs final de l’encara no engarjolat vicepresident Marcel Mauri, l’acte va ser alhora una defensa acèrrima del dret de la cultura a expressar-se com vulgui, una crida a la inclusió de com més persones millor (“no m’importa d’on venen els avis o àvies de ningú”, Mauri dixit) i una crida immensa a favor de la llibertat dels presos polítics i del retorn dels exiliats. Tot veient com l’associació cultural més gran d’Europa va aconseguir celebrar aquest acte presidit per un home que fa vuit mesos que malviu entre reixes, em vaig veure superat per una onada combinada d’astorament i de ràbia i d’admiració.

El dimarts dia 19, en una església dessacralitzada brussel·lesa, va tenir lloc una taula rodona sobre Catalunya, amb Liz Castro, jo i Chris Bambery, socialista i independentista escocès i co-autor del llibre Catalonia Reborn, que va dir: “A Escòcia tenim clar que el nostre procés i el de Catalunya són inseparables. No tinc cap dubte que ens en sortirem.” Vist l’ambient de desafiament intel·ligent que es respirava a la Vall d’Hebron i escoltades les diverses raons d’un activista bregat com el Chris, jo tampoc. Ara bé, mai no n’he tingut.