Opinió

Tribuna

Amorós i Vallverdú, 190 anys

En aquest any de gràcia del 2018 arriben als 95 anys dos senyors de la cultura, la literatura i la nació catalanes, que són Xavier Amorós (Reus, 1923) i Josep Vallverdú (Lleida, 1923), la suma dels quals arriba a la sotragada temporal de 190 anys, repartits equitativament en les geografies respectives (i més enllà) i amb un saldo vital i intel·lectual d’alta densitat.

Aquests senyors, acabada la guerra, quan tenien just setze anys, van trobar-se amb el país que és difícil d’imaginar pels qui no ho vam viure, però perfectament real, i lamentable, per a ells, que no havien tingut ni art ni part en el daltabaix. Quan entraven els franquistes a Reus, van preguntar a Amorós: “Muchacho, ya se han ido los rojos?” Poc podien pensar els militarots que, deu anys més tard, el poeta reusenc seria un d’aquests “rojos” que, a diferència dels que van haver de marxar, es quedaria, i no pas de braços plegats. Des de Reus projectà la seva influència humana, cultural i fins i tot política (home dels primers anys del socialisme combatiu en terres tarragonines) cap al Baix Camp, el Tarragonès, la Ribera d’Ebre i el Priorat, al Pradell, d’on provenia el seu pare i avi, on va viure uns mesos de la Guerra Civil i que sublimà poèticament, talment el seu Macondo, en el llibre Enyoro la terra (1960). Guanyà el premi Carles Riba, el 1964, i després ja es dedicà a la prosa, periodística i memorial, amb la sèrie Temps estranys, una vasta radiografia humana, social i política, entre el 1941 i el 1975, que integra, junt amb molts altres treballs, els fins ara cinc gruixuts volums de la seva obra completa, publicada, des del 2004, per l’Ajuntament de Reus.

Similar cas el de Vallverdú, per bé que amb una existència inicial més viatgera (en nou llocs diferents dintre mateix de Catalunya), a conseqüència justament de la guerra: a la Lleida natal, tan bombardejada, fins al 1939; a Barcelona, del1940 al 1949 (on entra en els cercles clandestins, amb Rubió, Riba, Sagarra o Garcés), col·labora en els Estudis Universitaris Catalans i investiga a l’Arxiu de la Corona d’Aragó; després, del 1950 al 1956, a Sant Feliu de Guíxols, on dirigeix una acadèmia d’ensenyament i coneix el gran periodista i prosista Agustí Calvet Gaziel; el seu quart veïnatge, de només cinc mesos, és a les seves Terres de Ponent, a Sant Martí de Maldà (Urgell), origen de la terra paterna, on havia passat molts estius d’infant; del 1956 al 1959, a Balaguer, on exerceix de mestre, amb la seva primera dona, a l’Institut Laboral; també professor a Lleida, del 1959 al 1968, i d’aquest any a 1988, vivint a Puiggròs (Garrigues), exercint a les Borges Blanques, època en què escriu alguns dels seus llibres més importants, com Proses de Ponent, Indíbil i Mandoni, Els rius de Lleida o la sèrie, en vuit volums, de Catalunya Visió, amb el seu gran amic, el fotògraf Ton Sirera. Finalment, del 1989 al 2014, vivint a l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà) i, de llavors fins ara, altre cop a Balaguer.

La vida d’aquests Homenots –del sud, del nord i de tot arreu– és un testimoni eloqüent del que es pot fer per Catalunya des de qualsevol lloc del país, i ho és, sobretot, si els integrants de la gran capital saben mirar per damunt de la gran concentració demogràfica i adonar-se del gran esforç que ha calgut fer des de les perifèries –tan sovint desolades– de la nostra terra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.