Qüestió de prioritats

La vida passa tan de pressa que sovint no podem fer la digestió de certs problemes que ja ens n’arriben d’altres. Ens els empassem i els guardem al pap però allà continuen, sovint superats per les necessitats d’altres afers als quals se’ls penja l’etiqueta de “prioritaris”. Passa amb el dret a l’habitatge. Fa nou dies, un home es llevava la vida, angoixat, moments abans de ser desnonat del pis on vivia a Cornellà de Llobregat perquè el banc li reclamava uns quants (pocs) rebuts; i colpits per la tragèdia ens tornàvem a indignar amb la desprotecció dels que menys tenen, dels que passen pel moment més complicat de la seva vida; els que necessiten una segona oportunitat i als qui se’ls vulnera el dret inamovible que ha de ser el de viure amb dignitat.

Sense haver superat la desgràcia, vam deixar les protestes contra els desnonaments de pressa i corrents, perquè un vaixell carregat de migrants desembarcava al port de València; i encara no fèiem net que ens terroritzaven, també, les imatges de menors separats dels seus pares i aïllats en gàbies als Estats Units. La crueltat sempre afecta els mateixos. Malgrat que els problemes se’ns amunteguin com una pila de roba bruta i els drets es vulnerin de forma gairebé sistemàtica, cal fer un esforç per trobar una solució als problemes d’habitatge. No serem un país millor si no prioritzem les necessitats dels ciutadans i si no entenem que amb l’habitatge no es pot negociar.