Política

Clara Ponsatí, que és a l’exili i que va formar part del govern de Junts pel Sí –que vol dir entre l’antiga Convergència i ERC–, ha dit el que ja sap tothom, però que ella va viure a la cuina: que el PDeCAT i els republicans estan molt ocupats en la seva pugna per un espai polític que comparteixen en bona part. És així. I només faltaria. Perquè un partit vol el poder per aplicar les seves polítiques. Ja sé que en realitat el que vol dir la tant celebrada crítica és que l’únic que els preocupava era el poder i no la independència. I que, per tant, van enganyar els ciutadans. No ho sé. Potser no. O potser sí. Perquè en realitat ni ERC ni el PDeCAT volien la via unilateral. Com no la volien Sànchez i Cuixart. És allò del farol. Però, encertats o no, el que feien era política. Po-lí-ti-ca. I el que és segur és que els votants no són una colla d’imbècils. Els ciutadans també saben interpretar la política.

Efectivament, durant molts mesos vam veure Rebel sense causa, amb convergents i republicans viatjant a tota velocitat cap a un barranc a veure qui frenava abans. És el risc que té aplicar la teoria de jocs a la política. Però això és tàctica. I la tàctica forma part de la política. I el risc no ho converteix en una equivocació. Perquè va servir per fer l’1-0, que és el nou mínim comú denominador del catalanisme. I perquè la cursa es feia amb un tercer cotxe. I qui es va passar de frenada aquell 1 d’octubre va ser l’Estat, que es va estimbar i va tenir la derrota més dolorosa dels últims 40 anys.

L’equivocació, en tot cas, va ser a partir de l’1-0. Rajoy ja havia caigut pel precipici. Però Junqueras i Puigdemont van seguir a la pista. Cap dels dos va frenar. I els cotxes també van caure. Greu error, potser. Hi ha presos. Hi ha exiliats. Hi ha patiment. Però fins i tot així –o també per això, encara que sigui dur escriure-ho–, el cas català s’ha situat en un punt inimaginable fa vuit anys. Però, en fi, això de tenir un Estat no forma part “dels temes que importen a la gent”, com veiem aquests dies a Rússia.