En defensa d’Europa

La declaració Schuman és el nom que rep el discurs pronunciat pel ministre d’Afers Exteriors de França Robert Schuman el 9 de maig de 1950 i que es considera el primer pas cap a la construcció de la futura Unió Europa. La declaració Schuman comença enunciant un principi que continua sent actual: “La pau mundial no es podrà mantenir sense els esforços a la mesura dels perills que l’amenacen.” I continua afirmant: “La contribució que una Europa ben organitzada i ben viva pot aportar a la civilització és fonamental per mantenir unes relacions pacífiques. [...] Si vam haver de patir la guerra és perquè no havíem construït una Europa unida. La unitat d’Europa no es farà de cop ni mitjançant un pla únic: es farà mitjançant realitzacions concretes i, primer de tot, creant una solidaritat de fet.” Gairebé 70 anys després el fenomen de la globalització ha fet que la idea de solidaritat que llavors s’expressava en termes intereuropeus avui agafi una altra dimensió.

“La creació de la Unió Europea és una de les fites més importants de la història de la humanitat.” Aquesta afirmació rotunda, la va pronunciar l’expresident dels Estats Units Barack Obama des d’Atenes en la gira europea que va fer per acomiadar-se dels aliats al final del seu mandat. Obama no va escatimar elogis cap a Europa i el que representa en la defensa dels valors democràtics. Paraules d’un Obama que acabava de ser derrotat per Donald Trump i que no es va estar de recordar que la democràcia pot ser especialment complicada, i hi va afegir: “Creieu-me, jo ho sé.”

Europa té avui el repte de mantenir els principis que van impulsar el seu origen mentre es defensa de l’amenaça que representen per a la seva pervivència els populismes creixents. I no sempre ho aconsegueix. El Brexit demostra com de prima pot arribar a ser la línia que separa l’èxit del fracàs. La por de la immigració va ser un dels arguments que van utilitzar els partidaris que la Gran Bretanya sortís de la UE i és un dels arguments polítics que ha impulsat l’augment de molts dels partits populistes. La Lliga Nord italiana, a la qual pertany el ministre de l’Interior Matteo Salvini, no rebutja el qualificatiu de populista i defensa respostes emocionals sense voler entrar en la racionalització del debat. Ha estat precisament el rebuig del govern italià a acollir els immigrants rescatats en aigües de la Mediterrània el que ha tornat a sacsejar les consciències però també les estructures d’Europa.

La convocatòria oficial de la reunió del Consell d’Europa que comença aquest dijous té sobre la taula la reforma d’un sistema europeu d’asil i la recerca de solucions per la pressió migratòria. La cimera informal del cap de setmana a Brussel·les en què van participar 16 dels estats membres va deixar clares les diferències però, tot i així, es va avançar cap a una possible solució comuna. La idea fundacional d’actuar solidàriament per oferir respostes concretes es manté i s’adverteix que cap dels aliats es pot quedar sol en la gestió d’una situació de crisi d’aquestes dimensions, de la mateixa manera que la preservació dels valors impulsors del projecte europeu inclou la defensa de la vida de les persones que han fugit dels seus països a la recerca d’un futur millor. La manera de fer casar una cosa amb l’altra es la que porta a la discussió de, per exemple, qüestions com ara sobre on cal situar els centres d’acollida d’immigrants. I en vista de les discrepàncies s’ha obert la porta al fet que alguns dels estats membres puguin prendre decisions no compartides ni consensuades amb la resta de socis de la unió.

Tot indica que ens aboquem a un escenari en què, es faci el que es faci, acabarem amb una opinió pública dividida i amb una crisi institucional més o menys evident. Als uns i als altres cal recordar-los que cal mesurar quines poden ser les conseqüències de mantenir les legítimes discrepàncies. I és que si les enquestes no s’equivoquen el pròxim Parlament Europeu estarà molt més ple de diputats que no creuen en el projecte comú europeu.

Cal una renovació del projecte d’Europa i una adequació als nous reptes, però sense perdre de vista que hi ha tant a guanyar com a perdre. Els governs dels Estats Units i Rússia han demostrat que se senten més còmodes minimitzant el paper d’interlocució de la Unió Europea i negociant amb la Xina. Un escenari, batejat com el del G3, gens tranquil·litzador per a la defensa de la democràcia i dels drets humans. I és que, amb totes les seves imperfeccions, Europa continua sent el principal lloc d’acollida, qui més inverteix en solidaritat i l’espai més estable de llibertat i convivència.