Uns Jocs potiners

Les imatges de l’esperpent les tenim tots a la retina: una cerimònia inaugural amb un estadi mig buit, com la majoria de les competicions, i sospitosament ple en canvi de banderes espanyoles; pocs referents culturals locals i nacionals, en contraposició amb l’omnipresent exèrcit de la pàtria; esportistes perdent-se en el camí cap als recintes, havent de cantar l’himne a cappella, aturats per vaga dels àrbitres o perquè se’ls desmunta la pista, o posant medalles als rivals per deixadesa organitzativa... Per desgràcia, el ridícul de Tarragona amb els Jocs Mediterranis està sent olímpic, i no és perquè no es veiés venir.

L’esdeveniment ja és de vergonya aliena des que es va haver d’ajornar un any –n’han tingut un de més, set de coll, per preparar-lo– perquè no estaven a punt. I no ho estaven en bona part, ni ho estan encara, per una politització que ha fet baixar del carro molts tarragonins que hi havien donat un suport entusiasta. El comitè organitzador, encegat per les visites i els copets a l’esquena reials, s’hi va lliurar en cos i ànima amb una actitud acrítica impròpia dels temps, i es va refiar d’unes promeses de finançament estatal que primer es van anar retardant, sobretot per lluites internes dels dirigents, i després reduint fins a xifres escarransides. Tot plegat, mentre la Generalitat complia religiosament els seus compromisos amb un esforç notable. Però ni així van reflexionar. Van donar l’esquena a les federacions esportives del país, qui sap si per por de catalanitzar massa els Jocs i donar lloc a situacions incòmodes per al rei, mentre n’emparaven una potinera espanyolització. I, és clar, quan ha aflorat el desastre, gran part de la ciutat i ara també de l’opinió pública forana els ha donat merescudament l’esquena. És Tarragona qui no ho mereixia. I Catalunya, tampoc.