La normalitat d'un fet excepcional
Catalunya va tornar a votar ahir sense el patrocini de cap partit polític, convocada pels qui no es resignen a la caricatura del català rondinaire i han demostrat que és possible parlar a través de les urnes més enllà de la cotilla dels quatre anys que dura cada legislatura. La segona onada de consultes populars sobre la independència es va celebrar a vuitanta poblacions del Principat sense cap mena d'incident i, a diferència de la primera, sense cap ingerència exterior, ni de la Falange ni dels advocats de l'Estat, i aquesta és una de les fites de la jornada: aconseguir que es pugui viure de manera normal un fet excepcional. Abans del precedent d'Arenys de Munt, la celebració d'una iniciativa com aquesta era contemplada des de l'aparell de l'Estat com un desafiament més a l'ortodòxia constitucional, com l'Estatut i com les reivindicacions lingüístiques de les nacions que aspirem a l'autogovern. Després d'Arenys i, sobretot, després de les dues votacions que s'han realitzat fins ara, la percepció centralista envers les consultes no ha variat ni un mil·límetre, però, almenys, han après la inutilitat de mobilitzar-s'hi en contra. La culminació de la segona onada ja era un èxit abans de celebrar-se. Perquè s'ha fet al marge de l'empenta logística de les formacions polítiques, perquè lluny de donar-hi la cobertura informativa que mereixia, alguns mitjans han mirat de silenciar-la, perquè s'ha fet amb la suma d'aportacions individuals de ciutadans que hi han abocat temps i esforços a canvi de res. Bé, a canvi de res, no: la capacitat organitzativa que s'ha demostrat i la resposta ciutadana que s'ha rebut –encara que per sota de l'anterior cita– ja ens han fet una mica més independents del que érem.
