Tribuna
No s’ha fet justícia!
L’expressió no és meva. Algú la va escriure fa cinquanta-set anys. La repeteixen de manera insistent avui milions de veus que omplen a vessar places i carrers, platges i muntanyes. L’acabo de llegir en un article del nostre diari referida a la presó que pateix un expresident del Futbol Club Barcelona, que paga el pecat d’haver-ne estat el màxim dirigent. Llegeixo també que aquells maltractadors de la dictadura franquista han estat objecte d’un ampli reconeixement del govern d’Espanya i de la quinta columna catalana. “Fa un any [el 1961], uns fets van provocar intensa emoció al país i a l’estranger.” Les accions agressives de les forces d’ordre públic espanyoles d’aleshores figuren en els protocols números 2.068 i 2.075 del notari Antoni Gual. Les recents han estat explicades amb tota mena de detalls en les planes d’algun diari, sobretot d’El Punt Avui, i en alguns pocs reportatges de la televisió. També se n’han fet ressò nombrosos mitjans de comunicació d’arreu del món.
Aleshores –reprodueixo documents notarials– algú, amb total impunitat, va vomitar: “Lo que Hitler hizo con los judíos no fue nada con lo que nosotros haremos con los catalanes”; “Los catalanes no tienen c...”; “Dentro de un año seréis unos esclavos y nos limpiaréis los zapatos”; “Los catalanes estaréis más bajos que la mierda que sois”. El llenguatge s’ha polit un xic, però l’odi contra els màxims dirigents catalans expressat fa quatre dies per alguns dirigents espanyols mai no s’ha apaivagat. Perquè qualificar de nazi el president de la Generalitat de Catalunya, més que desconsideració o menyspreu, ha de ser qualificat d’odi. En el document de fa més de mig segle es parla de: “L’odi contra la catalanitat. L’odi, a més, contra la nova joventut, que assegura, amb la fe i la presència actuant, la pròxima victòria de Catalunya, de la democràcia i de la lliberat.”
“Davant les notícies [dels maltractadors de la policia] la indignació augmentà.” Les querelles i denúncies davant la justícia no serviren de res: “Van passar mesos. I un dia la premsa espanyola, exultant, va anunciar el sobreseïment lliure dels policies acusats de tortura; la querella (...) i centenars de signatures, tot no havia estat res més que un complot”, separatista. El Col·legi d’Advocats va protestar “en una enèrgica nota (...), que hom pot llegir a la circular número 300 del Col·legi”. Més de cinquanta anys després, la protesta ha estat clamorosa i ha gaudit del suport d’organismes internacionals defensors dels drets humans.
Fa cinquanta-set anys, repeteixo: “Aquest sobreseïment lliure no ha constituït als ulls de ningú cap rehabilitació de la policia. Ben al contrari: constitueix una nova violació dels drets humans (...)” Avui com ahir. L’ahir, sota una inclement dictadura. L’avui, sota el que ja comença a ser un règim autoritari amb tics heretats d’aquell passat. El 1961: “No s’ha fet justícia! Podem tolerar això? Un deure elemental ens obliga a demanar, a exigir, la seva llibertat, perquè també nosaltres participàrem en aquella campanya. No és just que ells paguin per tots! No oblidem, ciutadans, els nostres presos!”
Nota per saber-ne més: “Fa un any, uns fets van provocar una intensa emoció al país i a l’estranger: l’apallissament i tortura d’uns detinguts a conseqüència dels incidents del Palau de la Música, el 19 de maig, en intentar-se cantar el Cant de la senyera, durant el concert de l’Orfeó Català en homenatge a Maragall. Entre els torturats hi havia el Dr. Jordi Pujol. Barcelona, maig del 1961.”