Anatomia

Si entres per la porta quan ja fosqueja, el batec se’m dispara sense pietat. El neguit pot drenar en malestar o en un assossec fins ara incògnit. Obrir la porta i haver-te de mirar, de peus a cap, com feien els medievals. Sembla que emergeixis d’un videoclip d’algun grup de breat pop. El pentinat de George Harrison, la samarreta negra sense mànigues, amb la creu vermella al cor i un missatge clar, Sex Instructor, en una lletra tan blanca com la teva limfa. Els texans encaixats a la pell, com un pijama epidèrmic amb les vores doblegades cap amunt. I les botes esportives de peu llarg. Davant d’aquesta imatge t’haig de mirar, per necessitat i, sobretot, des d’una òptica purament creativa. Inspires, i ho saps. La fragilitat és una arma de seducció quan passa pel filtre de la sinceritat. La teva bellesa és intemporal. El contratemps és que encara no t’hi has reconegut, en el fangar de la teva inharmonia. Convidar-te a entrar, això és el que haig de fer. Guiar-te pel passadís a les fosques fins al llum blavís del menjador. Tornar al blau, a aquestes alçades de la vida, amb una motxilla massa plena per creure en res, té un mèrit descomunal. Els anys solen fer perdre l’apassionament, la fe, l’esperança. Avui em sento maldestra. Falta de costum. No sé si t’haig d’oferir una beguda o convidar-te a asseure’t al sofà. El menjador és un cau blau. Obro la finestra perquè no et sentis segrestat. Et dirigeixes a l’estudi, agafes una espelma i dones llum al ble capcot. Fa una xafogor superlativa. Et treus la samarreta i et ressegueixo l’anatomia com si passés el dit pel tors del David de Miquel Àngel. L’espelma batega. Nosaltres aviat també. Sex Instructor, la mare que et va parir.