Autoestima

Havíem quedat per trobar-nos amb aquell desconegut. Com el reconeixeria? No pateixi, em va dir, veurà que porto una camisa blau cel. A l’hora convinguda i després de descartar alguns transeünts amb camisa blau cel alguna cosa en la mirada d’aquell senyor totalment calb i amb un pes que, a primer cop d’ull ja es veia que superava generosament els cent quilos, em va fer pensar que el de la camisa blau cel que jo buscava era exactament ell. Ens vam saludar i la trobada es va resoldre sense entrebancs, però el fet que no trobés rellevant que era gras, molt gras, i calb, molt calb, em va deixar una sospita permanent sobre el sentit de la realitat del meu nou conegut. No cal ser conscient de la pròpia imatge, vaig pensar, però aquell detall era un punt inquietant. O potser, simplement, aquell bon home estava en mans d’un dels terapeutes d’avui dia que et recepten dosis massives d’autoestima per superar el que calgui. De tanta autoestima n’hi ha que en fan broma, com la senyora del meu barri que l’altre dia li va dir al marit: “Digue’m, Enric, si poguessis tornar enrere i començar de nou t’enamoraries de tu mateix altra vegada?” Fa poc me’ls vaig trobar al portal de casa, contents com sempre. ¿Com us ho heu fet per viure junts tants anys plegats i sempre de bon humor?, vaig preguntar-los amb un punt d’enveja. La senyora va saltar a l’instant: “Mira, noi, la clau del nostre èxit –vint anys de matrimoni!– és que estem enamorats tots dos de l’Enric Torregrossa” (el cognom, amic lector, és fictici). La lucidesa sobre la pròpia situació ajuda a regular els excessos de l’autoestima. Posar-hi humor sol ser un elegant mecanisme de digne defensa. El mestre indiscutible en l’art de transformar els defectes propis en autoelogis sorprenents era el nostre heroi, G.K. Chesterton. L’escriptor havia arribat a pesar exactament 136 quilos, però per referir-se al seu volum va declarar que era l’home més cortès i deferent d’Anglaterra perquè quan cedia el seu seient a l’autobús s’hi asseien “tres senyores”.