Ai, l’adolescència

Em pregunten sobre llibres per a l’estiu. D’entre les darreres lectures: Gaziel, Juan Ratana, Carme Riera... Però em decanto per l’assaig de Jaume Funes, Estima’m quan menys m’ho mereixi... perquè és quan més ho necessito, guia per a pares i mestres d’adolescents. A càrrec d’un psicòleg, a més de periodista, que fa 40 anys que s’hi dedica. Que va néixer a Calatayud però que és un cornellanenc del tot, i marit-pare-avi de baixllobregatins. El seu objectiu: educar... que vol dir, ep!, acompanyar. Que si renyar els joves ja era un clàssic a la Grècia antiga, Funes ens recorda que “tot i que el cervell adolescent sembla no estar preparat per immergir-se en l’apassionant caos de la seva vida, és justament la vida apassionada la que permet conformar-lo de manera mal·leable, creativa, amb possibilitat de gestionar futures situacions complexes”. Amb una frase inicial de l’autor: “El meu darrer llibre sobre els encantadorament insuportables adolescents.” No hi ha enigma de més gruix que tot allò que fa i que diu i que rebat i que condemna i que proposa un adolescent. El test suprem sobre l’estupidesa humana seria el de qui diu: “Jo sí que sé com se’ls ha de lligar, als adolescents.” Tot i que, “només els adults propers i positius serveixen d’ajuda en la vida dels nois i noies adolescents. [...] Només s’educa des de l’acompanyament flexible, pacient, disponible, pròxim”. Val la pena llegir, amb llapis a la mà, el quadre (p. 253) que compara les visions d’alguns adolescents i joves crítics amb les visons de persones adultes i conservadores. A la setena: “És possible un món millor i val la pena arriscar-se.” Versus: “Els ideals són fum. Cal tocar de peus a terra.” Ignasi Riera (Madrid).