Imatges mexicanes

Les darreres etapes de la campanya electoral m’enxampen entre Tijuana i Ciutat de Mèxic. Com que aquests dies de reunions i trobades donen per molts desplaçaments, miro, prenc anotacions mentalment i parlo amb la gent sobre l’estat del país i el seu futur proper. En un racó del cap, l’estampa sobre Bilbao que va fer Josep Pla a cop de taxi. Per què no. Quatre notes apressades que diuen més de qui parla que no pas del país que veu. En les converses el narcotràfic, la corrupció o Trump són temes sobre els quals es passa de puntetes. El gran tema són les eleccions. Si la pèrdua de confiança en les institucions és un lloc comú que ha trasbalsat Occident, a Mèxic la resposta és similar: buscar la sortida a la crisi en polítics i partits alternatius. López Obrador i el seu partit, Morena, venen a representar el mateix que Trump, el Brexit o Beppe Grillo: un vot de rebuig en un marc de cansament generalitzat i un anhel de protecció davant dels canvis socials i tecnològics. No gosaran manipular els resultats populars, em diuen. Aquest cop no.

A Mèxic, l’agricultura de subsistència malviu amb la caiguda de la producció autòctona. Els estralls del canvi climàtic desertitzen territoris mentre la població creix i el consum d’aliments importats augmenta. En l’entremig, els camps al voltant de les urbs es contrauen i queden engolits per l’expansió de les ciutats. No puc deixar d’observar la plaga d’obesitat que afecta persones de tota edat i una única condició: els més pobres. El mateix patró el veuré uns dies més tard a Panamà. Més reptes a futur, doncs, aquest cas en el terreny de la salut pública. Per altra banda, el mur retòric de Trump ja té un efecte dissuasiu ben real. Veus aquell home que s’atura al mig del carrer, és un immigrant centreamericà. Abans passaven de llarg, afegeix la meva interlocutora, ara comencen a quedar-se aquí. Contra la desigualtat creixent i la inseguretat que colpeja zones importants del país, com succeeix a tota Llatinoamèrica, els rics es blinden en condominios de luxe darrere de serveis de seguretat privada. Faig preguntes jugant al meu cap amb la road movie de Bolaño a Los detectives salvajes: no, a dia d’avui, l’intent de travessar determinades zones del país en vehicle ja és fermament desaconsellada.

A Guadalajara observo els murals gegants d’Orozco que, em comenten, tant van agradar a Obama. Una barreja fabulosa d’art soviètic dels anys trenta, maquinisme, anticlericalisme i culte als pares del procés independentista. Com no, el darrer dia de congrés, uns vells professors emèrits, ensopits i amb paraules que denoten la llarga batalla viscuda entre convenciment ideològic i realitat, sospiren i em miren: els meus mestres van ser els professors espanyols que es van exiliar a la vostra guerra civil. Ells van fer la nostra universitat moderna. És l’ABC del passavolant: no hi ha res com una visita breu per confirmar els clixés.