De set en set
No en vull saber res
Molts periodistes es trencaran dilluns la cara (metafòricament parlant) per conèixer el màxim nombre de detalls de la trobada entre els presidents Pedro Sánchez i Quim Torra. Quants minuts dedicaran a la situació dels presos polítics i dels exiliats? El PSOE creu que ja ha complert acostant-ne una part a casa seva? Quants cops se situarà sobre la taula el terme autodeterminació? I el possible referèndum? Continua sent tema tabú per al govern central? Com es refaran els ponts entre les dues administracions? Es refaran o la reunió de dilluns és només una operació de maquillatge d’una nova forma de fer que potser no s’allunya tant del viscut fins ara? Podríem ocupar pàgines i pàgines fent-nos preguntes a les quals desitjarien trobar resposta, però jo, si soc sincera, el que realment m’agradaria és que no ens arribés absolutament ni un detall del contingut de la conversa. Almenys de moment. Perquè la discreció i la confidencialitat han de ser característiques inalienables de la trobada, si la voluntat real és anar posant fil a l’agulla per resoldre la qüestió catalana. És l’única forma, i qualsevol mediador en donaria fe, d’evitar els infinits intents de contaminar la reunió que se succeiran (la majoria amb clara voluntat electoral). Molts cops no ens distancia tant el problema com l’ús públic que se’n deriva. I actualment, el més important és resoldre un problema que manté gent innocent a la presó, més enllà de si ens assabentem o no de com s’ho han manegat.