Urruti, encara t’estimo

Era una tarda que recordo calorosa, però el Google em diu que només érem al març. Així que el que deuria ser és lluminosa, això segur. I comprovo també que només tenia nou anys, exactament l’edat que té ara el meu fill gran. Era un radiocasset Panasonic gris. Tenia un equalitzador lluminós de color vermell, el màxim exponent de modernitat. I de sobte, per la ràdio, el locutor va lamentar: “penal a favor del Valladolid”. El meu pare, que prefereix proclamar la desgràcia preventivament per poder parar el cop si aquesta acaba esdevenint, va mirar-me amb cara de trista empatia i va dir: “Llàstima, un altre any serà.” En aquella edat, “un altre any” era una eternitat. I si eres del Barça, un infern. El meu fill, als seus nou anys, ha viscut sis lligues blaugrana, una xifra a la qual a mi em va costar 22 anys arribar. Aquell 24 de març del 1985 encara no n’havia vist cap. De fet, aquella tampoc la vaig veure. La vaig escoltar. Ma mare, que tendeix a veure el color rosa allà on només hi ha el gris del transistor, va esmenar el pare: “Espera’t, que encara no l’han xutat.” De fet, el Puyal (ni Quim, ni Joaquim Maria, ni mestre: el Puyal) va abonar l’optimisme maternal: “Mira que si l’Urruti el parés... mira que si l’atrapés l’Urruti...” La resta de la història forma part del museu sonor d’aquest país: “Urruti ha atrapat! Urruti, t’estimo!” Ho va repetir tantes vegades això de ‘t’estimo’ que quan vam acabar de cridar, el Puyal encara deia que estimava l’Urruti. Quina alegria. Quins bots. Quina màgia té la ràdio. I combinada amb la il·lusió d’un nen produeix un efecte molt pròxim a la felicitat. Mai m’hauria imaginat que uns anys més tard acabaria treballant a la ràdio per on vaig escoltar (i sentir) tot això, que un dia acabaria compartint micròfon, amb tremolor de cames, a la mitja part de la transmissió del Puyal, i que una desgraciada nit hauria de trucar a la policia per confirmar si aquell accident mortal a la ronda de Dalt era el de l’Urruti. Gràcies, Puyal, per haver fet feliç tants nens. Som nosaltres els que ens hem fet grans.