Quin turisme pels paradisos perduts?

Ho va declarat l'heroi de la conferència sobre el clima de Copenhaguen, Juan López de Uralde, president de Greenpeace: «Para mí el peor chapapote de España ha sido el urbanismo salvaje.» Efectivament, hem patit un urbanisme especulatiu al servei d'un turisme destructiu, estimulat per uns índexs econòmics que han falsejat la realitat.

La costa de l'Estat representa el 7% del territori; concentra el 44% de la població i el 80% dels gairebé 60 milions de turistes que rep cada any. El litoral genera el 41% del producte nacional brut (PNB). Aquest paràmetre, però, no ha internalitzat els costos ambientals i la pol·lució que s'han provocat. Per als economistes el creixement ha estat positiu i extraordinari; per als ecòlegs i entropistes, ha esdevingut un estrepitós fracàs. I és que en aquesta àrea geogràfica la capacitat de càrrega i regeneració de la naturalesa s'ha exhaurit.

Per ratificar-ho cal veure la crònica gràfica del llibre Paraísos perdidos (Saga Editorial) escrit per Juan Pedro Bator, un periodista navarrès que vaig conèixer a finals de la dècada dels seixanta a la Universitat de Pamplona. Aquest volum és una mostra contundent de la destrucció paisatgística perpetrada durant el franquisme i que es podria ampliar a la feta durant la transició. Són fotografies de les dècades dels cinquanta i seixanta que es comparen amb l'estat de les platges i el seu entorn urbà abans del boom turístic. Elles soles expliquen les causes de la crisi del model que ha fet fallida. La cultura del totxo, el ciment i el formigó ha provocat que en aquest espai litoral s'hagin produït, segons Greenpeace, 478 casos de corrupció urbanística.

Del llibre Paraísos perdidos, als catalans ens interessa especialment la part dedicada a la nostra costa, del cap de Creus al delta de l'Ebre. Hi trobarem fotografies comparatives colpidores de la badia de Roses, Platja d'Aro, Tossa de Mar, Lloret, Blanes, Calafell, Torredembarra o Salou. També dels desastres urbanístics a les Balears i València. Són imatges visuals seleccionades de les principals aberracions fetes en nom del progrés i del creixement.

Els experts parlen que s'ha de reinventar el model o la crisi agreujarà el futur fins a nivells insostenibles. Com? Potser que no reinventem més i ens dediquem a restaurar allò malmès, perquè continuar creixent d'aquella manera ja no serà, sortosament, mai més viable. Les recomanacions de l'Organització Mundial del Turisme, del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient, de la Unió per la Mediterrània (UpM), i també de les principals ONG ambientalistes, van en la línia de reconvertir radicalment el sector mitjançant nous valors bioeconòmics. És a dir, impulsar les energies renovables, la repoblació forestal, la navegació ecològica, l'agricultura biològica, la pesca responsable, la cultura i la gastronomia local. No es tracta, per exemple, de construir illes de luxe cultural, com el projecte del Museu Thyssen a Sant Feliu de Guíxols, que ni tan sols s'ha dissenyat amb els nous mètodes de l'arquitectura bioclimàtica, sinó de fer planejaments transversals i integradors implicant tots els sectors socials i econòmics dels municipis costaners.

La coordinació entre les diferents autonomies litorals i una nova governabilitat ambiental, a què ens obliga la lluita contra el canvi climàtic, es preveuen com a fites indefugibles.

Podrem retrobar els paradisos perduts incorporant en l'urbanisme i la planificació territorial els valors de l'ecodesenvolupament. Es tracta d'una nova filosofia de viure i consumir que s'ha d'introduir a les escoles i als centres docents. El temps del progrés s'ha acabat. Innovació i precaució s'han d'harmonitzar, inevitablement, en un nou paradigma ecològic; és el missatge que he intentat veure en l'espectacular Avatar de James Cameron i en la filosofia dels habitants de Pandora, el planeta imaginari inventat pel cineasta. Podríem també parlar de la metàfora ecològica de l'illa de Pasqua, on la invasió turística i la demografia poden acabar repetint els efectes que va tenir l'enfonsament de l'antiga civilització rapanui.

Ens cal, doncs, formar els futurs turistes d'aquest fràgil i extraordinari planeta Terra que hem heretat i que hem de salvaguardar per a les generacions futures.