Catarsi al PP (I)

El 5 de juliol de 2018 estableix una fita en la història política del Partit Popular i de l’Espanya post-Transició. Mai s’havia sotmès amb anterioritat a la lliure voluntat dels militants en el centredreta espanyol l’elecció del seu líder per moltes diverses raons: la gènesi del propi partit centrada en una figura indiscutible que va servir d’aglutinant, Fraga Iribarne (personalisme); la voluntat integradora del postfranquisme per establir el pont necessari amb l’altra Espanya, base fonamental de la Transició; la bogeria de “la sopa de sigles” que va brollar espontàniament després de la desaparició del dictador, i que posava en risc l’estabilitat del procés (disgregació); el debat intern a Reforma Democràtica Espanyola –Aliança Popular, després– que el líder Fraga garantia amb la seva tremenda autoritat per evitar les discrepàncies estructurals; finalment, el clar concepte de la corporeïtat ideològica al voltant d’un projecte d’Espanya que es circumscrivia a la unitat dins de la pluralitat dels seus components històrics.

Tota aquesta amalgama d’elements essencials en el desenvolupament d’un lideratge unipersonal -amb alguns innegables defectes- garantiria l’evolució mateixa del subjecte polític, que va anar creixent implacablement des de 1975 a 1982.En definitiva es tractava d’un partit unit gràcies a la seva gènesi interna de dalt a baix marcada per un personalisme liberal indiscutit. Els primers passos dubitatius es produeixen amb els “7 Magnífics” (el màxim error de Fraga), on les diverses personalitats procedents del franquisme inequívoc tempten la possibilitat de diversificar les alternatives a partir de 1976. Superat aquest error, la voluntat integradora de tot el centredreta espanyol s’intenta de nou el 13 de setembre de 1982 / 2 de març del 83 amb la creació, per agrupació, de Coalició Popular, en què els democratacristians, desenganyats de la fallida Operación Tácito –desautoritzada pel cardenal Tarancón–, incorporen la seva diversitat al si de la composició resultant (jo vaig avisar Fraga que aquell era un altre subratllat error). Però la definitiva consolidació de les bases no es cristal·litzaria fins a l’important ascens electoral d’octubre de 1982, en què alguns ambiciosos van dictaminar que era el sostre electoral de Fraga (107 diputats al Congrés).

És a partir d’aquí, amb la pèrdua del poder d’UCD, que comença a fer fallida la cohesió del PP. Es qüestiona l’aptitud electoral del líder (el seu famós sostre); desperten les ambicions personalistes d’alguns dels seus components, i es comencen a disparar els efectes de la precipitada i massiva integració dels quadres d’UCD, imparable a partir de la derrota del suarisme el 1982. Aquell tropell d’ambiciosos, desposseïts d’un poder que creien en propietat inalienable, estableix els primers corrents disgregadors i les tensions estructurals en la gran formació del centredreta. Eren els antifraguistes de La Moncloa, aquells que havien “perseguit” el líder d’AP des del poder (disposo de testimonis del que es va tractar de fer amb Fraga des de La Moncloa d’Adolfo Suárez) es van convertir en quadres de pes redimits del seu naufragi en el partit del poder Va ser una cadena implacable que va nodrir els càrrecs interns d’AP entre 1983 i 1989. Miguel R. Herrero de Miñón va obrir la fugida, i van seguir tots aquells que mantenien la seva ambició de poder després del daltabaix de 1982: Margallo, Luis de Grandes, Rupérez, Zaplana, Martín Villa, Jorge Fernández Díaz, Javier Arenas, Aznar i tutti quanti aspiraven a una perllongada carrera política en la qual es professionalitzarien fins a la seva jubilació. En aquesta etapa van començar els conflictes interns, les ambicions desaforades, els màxims personalismes que ni Fernando Suárez, ni Lluís Olarra en el seu dia havien aconseguit imposar. Els tèrmits d’UCD van posar fi a l’esperit fundacional, van desplaçar la primera onada de fundadors i van implantar un nou model de relacions internes, desconegut fins aquell moment en el PP. Es va salvar encara una part de la segona generació, ja post fundacional (Álvarez Cascos, Rodrigo Rato, Loyola de Palacio, Federico Trillo, etc.), que li va permetre a Fraga maniobrar, després de l’immens fracàs del lideratge d’Hernández Mancha, tot un fiasco producte d’aquells que, com Abel Matutes, o el tresorer Sanchís, postulaven la teoria d’un “líder jove i andalús” per confrontar amb el prototip de Felipe González. Una ocurrència fallida que va portar el partit a la vora del ridícul, i va donar lloc a l’inexorable pas de Fraga perva recuperar temporalment el lideratge i va iniciar la refundació del partit segons un projecte que ell mateix em va demanar i que li vaig lliurar en mà a primers de gener de 1987. En aquest projecte es plantejava la “regionalització” del partit i la regeneració doctrinal i estratègica en una proposta de 10 idees força, que veuria la llum al congrés de Sevilla de 1990.

Paradoxalment, els grans problemes i tensions internes apareixen a partir del 2 de setembre del 1989 amb la designació a dit de José M. Aznar, després de modificar el propòsit de Fraga d’ubicar Isabel Tocino al cim de l’organització. Els quatre interlocutors de M. Fraga li van imposar el canvi: Aznar. I amb ell va néixer la paradoxa: creixement electoral, corrupció de certs quadres i victòria a les generals de 1996. Aquest gran èxit amb la composició d’una política de govern, la consecució de la majoria parlamentària amb CiU i el pujolisme (Pacte del Majestic) que va comportar l’èxit electoral de la primera majoria absoluta del 2000. És el punt de partida del divorci amb Catalunya; les conseqüències ara les estem veient. Amb Aznar al govern comença la corrupció que demolirà el govern de Rajoy, el seu successor per la gràcia del cop de dit aznarià. Tot el que va passar després del 2000 és ja una seqüela dels càncers instal·lats entre 1989 i 2018. La metàstasi ha resultat mortífera per al govern anòmal de Rajoy. La seva caiguda vergonyant estava entre les hipòtesis més versemblants, i la possible malvolença d’algun col·laborador no sembla descartable. (Ho deixo per a un altre article). No obstant això, les claus de l’actual catarsi forta problemàtica del PP cal buscar-les en la transparència (Glásnost), que és el que es va evidenciar en l’URSS de Gorbatxov a la primera fase de la Perestroika. Els russos es van avergonyir de la trencadissa que havia estat. La proposta de la gran reforma (Perestroika) va fer trontollar el sistema comunista fins a la seva demolició en mans de Ieltsin el 1991. Les estructures del sistema soviètic no van resistir tantes evidències. Vaig poder personalment viure-ho al Kremlin al juny de 1990 en llargues hores de debat amb els prohoms de l’equip Gorbatxov. La clau va ser la Glásnost, perquè emmirallà la veritat interna d’un Partit Comunista fallit i mentider. ¿Passarà ara el mateix a l’aventura catàrtica del PP ex “dedazo” i exposat a l’autocrítica de les bases? No m’atreveixo a diagnosticar. Constato únicament el seu paral·lelisme. Veurem la crisi després de la liquidació de la verticalitat en el lideratge?