Opinió

Tribuna

‘Aquarius’

El 17 de juny passat atracaven al port de València l’Aquarius i dos vaixells més amb 629 migrants a bord. Dues setmanes després, el 4 de juliol, el vaixell de Proactiva Open Arms arribava al port de Barcelona amb 60 persones rescatades al Mediterrani central. El ministre de l’Interior italià i líder de la Lliga Nord, Matteo Salvini, i el govern maltès s’havien negat a permetre el desembarcament en ports italians o de l’illa. I per això, a pesar de la distància i l’escassetat de provisions i combustible, van anar cap a València i Barcelona, que havien mostrat la seva disposició a acollir els migrants.

Són dos episodis més que donen compte de la gasiveria europea a l’hora d’afrontar la mal anomenada “crisi dels refugiats”. Res de nou, perquè, des de la passada crisi econòmica, Brussel·les no coneix altra resposta que la construcció de l’Europa fortalesa. Hem tornat dues dècades enrere i entre les mesures adoptades per la reunió del Consell Europeu dels dies 27 i 28 de juny destaquen: redoblar els esforços per posar fre als traficants de persones que operen a Líbia o altres llocs; intensificar el suport al Sahel, a la guàrdia costanera de Líbia i a les comunitats del litoral i del sud, i fomentar les condicions d’acollida humanes i els retorns humanitaris voluntaris; millorar la cooperació amb altres països d’origen i trànsit, així com el reassentament voluntari; aplicar la declaració UE-Turquia en la seva totalitat, evitar nous encreuaments des de Turquia i aturar els fluxos; desenvolupar el concepte de plataformes regionals de desembarcament per a les persones rescatades al mar, que han de permetre distingir ràpidament i de manera segura entre migrants econòmics i sol·licitants d’asil.

Aquestes mesures s’afegirien a les polítiques “d’externalització” del control dels fluxos migratoris ja existents: acord de la UE amb Turquia (març del 2016), que, a canvi de 6.000 milions d’euros, es compromet a no deixar passar a Europa els migrants i refugiats que arribin al seu territori; i acords amb tot un seguit de països africans, del Pròxim Orient i repúbliques exsoviètiques que, a canvi d’ajuda econòmica i militar, blinden les seves fronteres per impedir que la població migrant –autòctona o en trànsit– arribi a les portes d’Europa. És el mateix model que ja va posar en pràctica Espanya amb el Marroc a la dècada dels noranta. Són els acords de la vergonya que, com està succeint amb Líbia i Turquia, encomana la feina bruta a països tercers. Poc importa si són estats fallits, dictadures o estan en mans de màfies o senyors de la guerra que sotmeten els migrants a maltractaments, esclavitud, prostitució...

S’argumenta que aquestes mesures han fet disminuir l’arribada de migrants a Europa. És cert que en el cas del Mediterrani les arribades han passat de poc més d’un milió de persones el 2015 a una mica més de 360.000 el 2016, 172.000 el 2017 i 44.629 fins al 28 de juny d’aquest any. No es diu, però, que s’ha incrementat el nombre de migrants morts a la mar (3.283 el 2014, 3.783 el 2015, 5.143 el 2016, 3.139 el 2017 i 1.412 fins al 5 de juliol d’aquest any, xifres que, òbviament, no inclouen els nàufrags desapareguts i dels que no se’n sap res) i que s’ha provocat una situació insostenible en els països d’acollida, especialment en aquells que també reben refugiats sirians. A finals del 2017, Turquia acollia 3,5 milions de refugiats (1 per cada 23 habitants); el Líban, 1 milió (1 per cada 6 o per cada 4 si considerem els refugiats palestins); Jordània, 700.000 (1 per cada 14).

Però el més trist de tanta ignomínia i renúncia als valors que feien d’Europa una referència democràtica (drets humans, solidaritat, llibertat...) és que no serveix de res. Els fluxos migratoris continuaran perquè, com el mateix procés de globalització que inclou també la mobilitat de les persones, són imparables i ni les mesures xenòfobes europees ni les de Donald Trump als Estats Units podran impedir-ho mentre la guerra, la fam i la misèria expulsin la gent dels seus països i el nostre poder tou (els nostres mitjans de comunicació i les nostres xarxes socials) tingui un efecte crida indiscutible. I perquè, malgrat l’atur estructural d’alguns països, l’evolució demogràfica d’Europa necessita mà d’obra per garantir el futur productiu i el pagament de les pensions. I encara, sobretot, perquè vull creure que una majoria d’europeus –especialment els que sabem bé què és l’emigració i l’exili– no estan disposats a renegar dels seus valors per tornar a la barbàrie del període d’entreguerres on la “por” i la “negació” de “l’altre” va incubar l’ou de la serp del feixisme.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia