Enredats amb fils de Twitter

Jo no tinc Twitter i, de fet, no penso tenir-ne mai. Quan veig el nombre ingent de barbaritats que provoca, les pestilents perles que contribueix a enfilar, en perdo les ganes de cop. El problema és que aquesta àgora de bocamolls que és Twitter en la seva expressió menys edificant se t’acaba instal·lant al sofà de casa, perquè és la font privilegiada d’un cert periodisme d’investigació: el de la conversió del rumor inconsistent i malèvol en notícia no contrastada, el de la futilesa elevada a categoria. I, al darrere, hi ha una munió d’usuaris que hi perden un tou d’hores, en lloc de llegir filosofia o de conrear un hort. És el món d’avui: el de la glorificació de l’estultícia. El del triomf dels llenguts.

Dies enrere, però, vaig estar temptat d’obrir-me’n un compte personal. Passejava per uns camps de cereal segats, primer, i per un bosc, després, i tot allò que es desplegava al meu voltant realment pagava la pena de transmetre-ho en directe. Jo duia un llibre a la mà, que anava llegint amb una certa fluïdesa. Certa perquè el cant de les cigales o l’esbatec d’ales d’una perdiu ara i adés em distreien de la lectura. Quan m’aturava sota un pi, l’exèrcit de les cigales emmudia. Aquella perdiu cendrosa, que havia sorprès remenant no sé què sota un cep, es va envolar cel enllà. Si hagués estat capaç de gravar-ne un petit vídeo, ara podria trobar-se a la xarxa, i milers de persones en gaudirien, com si es tractés d’una d’aquelles lliçons de Miquel Montoro!

Era un dia que Gabriel Rufián havia piulat alguna cosa sobre els presos, i la carcúndia ciutadana se li havia tirat, immediatament, a sobre. El mòbil em va avisar d’aquest fil encès, com també d’un altre de no menys electrificat entre Xavier Sala i Martín i Luis Garicano. Com se les tenen, vaig pensar, mentre continuava la meva ruta, ara ja amb el mòbil en silenci. Si hagués tingut Twitter, hauria publicat la foto que havia fet un moment abans: el rostoll que es va rostint sota el sol de juliol. Quina gradació més bella de grocs lleonins! Una mica més enllà, en la pàgina blanca de pols del camí, avançava una corrua de formigues atrafegades, moltes de les quals carretejant brins de palla. Hi havia brins més grossos que les formigues que els duien. Les pobres feien cara de patir, però no pel pes de la càrrega, sinó, més aviat, per la incomoditat del transport. Com quan nosaltres carreguem alguna cosa no gens feixuga, però sí tan grossa que ens tapa la vista i ens fa fatigosa la marxa. No em digueu que tots aquests assumptes no tenen molt més interès que el que proclamen quatre gamarussos per la xarxa! I que la constatació del pas subtil del temps en l’observació de la naturalesa no resulta molt més estimulant que l’escampada, a dojo, d’enraonies i maledicències, i que tant d’ego intemperant, mal contingut en no sé quants caràcters!