Confluències conflictives a Móra d'Ebre

Aquest diumenge al migdia, a Móra d'Ebre (capital de la Ribera), la Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya (CANC) convoca de nou el paisanatge a manifestar el seu rebuig a la qüestió oficialment anomenada Magatzem Temporal Centralitzat, que l'únic que serà és centralitzat.

Tornem a estar, doncs –com fa deu anys, a causa llavors del gran transvasament del PP, de la tèrmica d'Enron a Móra la Nova, dels primers projectes eòlics al Priorat i Terra Alta i de l'abocador a Tivissa, també a la Ribera–, dintre un nou vendaval popular de confluències territorials conflictives sobre aquests paratges del sud. De cara a la resta de Catalunya –on també s'acumulen problemes de magnitud semblant (pas de l'AVE i de la MAT per terres del Vallès i de Girona, per exemple)–, sembla que només hi hagi conflictes al sud, però és que, si se'n parla tant i aixequen tantes protestes, és perquè són reincidents en el temps i en els llocs.

Amb motiu d'aquesta nova onada de manifestacions (que afecten ara els residus nuclears, el dipòsit submarí de gas davant les costes d'Alcanar, Vinaròs i Ulldecona, la intensificació eòlica al Priorat i la Terra Alta, les dificultats que posa el govern central per obtenir un cabal ambiental raonable per a l'Ebre i, en fi, el drama de les petites explotacions agràries), ja s'han tornat a escoltar les veus polítiques superficials (en actiu i teòricament jubilades) que tracten totes aquestes expressions populars com la cultura del no, com si darrere dels qui convoquen, gent de la societat civil –entre l'emprenyament, la resistència i la decepció–, no hi hagués cap temptativa de proposar solucions raonables a les solucions dràstiques que planifiquen (sovint sense dret a rèplica) els estaments oficials i tot el gran entramat empresarial.

O sigui que tornem a estar allà on érem: els esforços més o menys benintencionats de geògrafs i paisatgistes, economistes o arquitectes, que formen part o col·laboren amb l'actual govern tripartit (després d'haver criticat durament les anteriors polítiques convergents), no han acabat de donar el resultat esperat, i la prova és que els ponts de diàleg somiats entre les bases socials i científiques i un govern d'esquerres, que s'autoafirma en l'ecologia de debò, si no s'han trencat, sembla que s'hagin esquerdat perillosament per molt de temps.

Immersos en això que hem denominat crisi, sembla que hi ha qui vol agreujar-la plantejant unes solucions per sortir-ne que són les mateixes que ens hi han fet entrar. El poble ras veu la maniobra i, a diferència d'altres crisis anteriors, sembla que ja no vol jugar aquest joc. Però hi ha el factor d'oportunitat del treball (sempre tan precari en el model vigent), que juga com a excusa per endossar a comunitats i territoris tot allò (infraestructures de tot tipus) que acabarà engreixant el compte de resultats dels mateixos beneficiaris de sempre: els grans grups oligàrquics que dominen completament els mercats. Ho veiem en l'aigua, l'energia, l'alimentació, les telecomunicacions, l'ús de l'espai, de la terra i dels transports.

La sensació de desemparament social és total. Això no és alarmisme ni pretendre messianismes per damunt del consens democràtic (que tant costa d'aguantar). Quan, a sobre, el monstre funcionarial s'ha inflat fins a nivells de malbaratament delirant, és molt lògic que aquest poble ras vulgui fer sentir amb contundència la seva veu.

És el que tornarem a viure, segurament, diumenge a Móra, com un aperitiu del que pot ser el descarregament humà que caurà sobre Barcelona el 30 de maig, en la nova marxa que prepara la Plataforma en Defensa de l'Ebre, decidida a no permetre que converteixin el tram final del riu en un canalet d'aigua estancada. Encara que no ho sembli (perquè moltes accions del sud no arriben informativament al nord), els capdavanters d'aquesta plataforma (Tomàs, Curto, Abella, Panisello, Gamundi, etcètera) s'hi han fet a fons, davant de tots els òrgans de poder, per fer veure que no ha estat suficient aturar el transvasament fa sis anys si, tot seguit, amb concessions de tota mena al llarg de la conca, s'està eixugant l'Ebre amb unes quantitats superiors a les que es van inicialment suprimir. Entre les grans decisions de l'Estat i de les grans empreses i aquest poble ras, hi ha l'amplíssim sector polític (quantificat en el llibre La casta en més de 70.000 integrants a tot Espanya, en totes les seves gradacions). Potser ja és hora que aquests nostres representants decideixin qui representen.