Tres morts

El van cosir a trets. Van ser 44 en total. Però la cosa no era només liquidar-lo, no. El volien humiliar. Es van acarnissar amb el seu cos, sobretot amb les seves mans i amb la seva boca: les hi van destrossar perquè no morís sense saber que mai més podria tornar a utilitzar les armes que més detestaven, i temien, els seus exterminadors: la guitarra i la veu. Les armes d’un poble contra el feixisme. Han hagut de passar 45 anys perquè es comenci a fer justícia. Que tard, que trist, que injust. Un tribunal de Xile ha condemnat nou militars retirats per l’assassinat del cantautor Víctor Jara. Una victòria, malgrat tot. Mentrestant, a Espanya, el silenci entorn la mort del poeta Federico García Lorca és eixordador. Vuit dècades després, quatre en suposada democràcia, no s’ha dut a terme cap investigació oficial per aclarir el seu tràgic final i per localitzar el lloc on va ser enterrat. Cap polític (quina estafa d’esquerres espanyoles) ni cap jutge ha tingut la valentia i la voluntat de resoldre-ho. Tota la recerca, que és molta i molt lloable, l’han liderat persistents periodistes i historiadors, que no defalleixen. Recentment han trobat proves fins i tot científiques que porten directament a les restes del poeta que simbolitza tots els morts del franquisme. La Junta d’Andalusia sembla que vol actuar, per primer cop. Sembla. Mentre Franco continua exultant en el seu mausoleu, la veritat de Lorca continua sepultada. Que això no és Xile.